dijous, 8 de juny de 2017

Paraules màgiques


La  meva filla té tres anys i ja sap dir gràcies i si us plau. I no és l’única, clar. La majoria de criatures d’edats tan menudes aprenen aviat a agrair les coses, a demanar-les (enlloc d’exigir-les) i a dir ho sento o perdona quan s’equivoquen. Suposo que són codis bàsics per a la convivència i el respecte entre persones, i que per això els ensenyem i aprenem ja des d’abans d’anar a l’escola.

És curiós, però, descobrir com a mida que ens fem grans i segons en quins entorns, la freqüència amb què es pronuncien aquestes paraules (si us plau, gràcies, em sap greu...) decau fins a extingir-se, de vegades. Com en aquelles feines on se segueix funcionant a través d’organitzacions verticals i jeraquies rígidament antigues (que a voltes resulten molt ridícules) on qui mana es considera exempt de manifestar qualsevol mostra d’agraïment. On qui mana, mana, vaja. O crida. Però no dóna mai les gràcies per la feina feta, ni per la feina molt ben feta. I quan alguna cosa no surt bé, en canvi, esbronca sense problemes i al més pur estil rottweiler.

Hi ha patrons de lideratge passats de moda i rovellats que persisteixen, per més que ens sorprengui, i hi ha gent que entén les responsabilitats professionals com una excusa per imposar-se als altres a base d’ordres i mal caràcter: és la mateixa gent que pensa que si és al capdamunt d'un "organigrama" no cal que es disculpi en cas d’equivocar-se o fer quelcom malament.

Tot i saber que els sisplaus i els perfavors ajuden a fer els encàrrecs més amables, n’hi ha que directament en prescindeixen, com si es tractés de mots poc seriosos per a “caps” respectables. Tot i saber que els felicitats i les enhorabones motiven el personal i l’esperonen, sovint es poden comptar amb els dits de cap mà els cops que es pronuncien a la feina. Les figures autoritàries abunden, encara, a moltes organitzacions i empreses, i adonar-se’n és tan fàcil com preguntar a les nostres amistats com és el seu dia a dia "professional".

La veritat és que davant d’aquest panorama —i dels nivells d’estrès, ansietat i depressió per motius laborals que l’acompanyen— potser seria hora de reivindicar estructures de treball més horitzontals, on ningú es cregués millor que ningú altre. On ens poguéssim tractar de tu a tu, amb humilitat i sense tanta parafernàlia, deixant enrere tot aquest regust de jerarquia sergentiana.

Potser una bona manera de començar a transformar l’escenari, penso ara, seria que des de les mateixes organitzacions “serioses” on ens guanyem els salaris (ja sabem que el treball domèstic no compta com a seriós perquè no interessa) es programessin visites guiades a les aules de parvulari dels nostres nens i nenes: sortides com aquestes ens permetrien reaprendre les famoses paraules màgiques que ens ensenyaven de criatures (si us plau, ho sento, gràcies) i la vida ens seria, n’estic segura, molt més agradable.

Mentrestant, però, sort en tenen algunes institucions i empreses de la competència i la bona fe de la gent que hi treballa: d’aquelles persones que sense rebre mai cap paraula bonica creuen en allò que fan i en el sentit de la seva tasca, i segueixen donant el millor d’elles mateixes a pesar de les males maneres, la manca d'educació o la indiferència. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris