dimarts, 17 d’octubre de 2017

Merlí, joves i prostitució


Sentir a dir que Merlí és una sèrie sexista no ens ve de nou. Ja fa temps que hi ha veus que ho denuncien i que assenyalen la mirada masclista i classista d’aquesta producció. Després de dues temporades plenes de tòpics i clixés en aquest sentit, se n’ha estrenat la tercera (i última) i no ens ha calgut esperar massa per veure que els seus guionistes segueixen entossudits a mantenir la mateixa, diguem-ne, perspectiva del món

Al capítol de la setmana passada (que també incloïa escenes d'alta càrrega xenòfoba, com lamentava la periodista Eulàlia Iglesias en aquest article publicat a l'Ara), el professor més admirat de l’institut Àngel Guimerà, en Merlí, tenia un mal dia, se sentia frustrat. Les coses a la feina no li anaven bé i la seva excompanya li donava carbassa. L’home se sentia trist i deprimit, tenia l’ego tocat, i és per això que... pagava uns quants euros a una noia a canvi de tenir-hi sexe i ofegar(-hi) les penes. 

És fàcil d’imaginar que la relació que mantenien aquests dos personatges no era una relació “afectivament” igualitària, sinó més aviat basada en el conegut qui-paga-mana (ell feia ostentació de la cartera tan bon punt ella, de qui no en coneixem ni el nom, arribava). I és fàcil preveure qui devia fer els possibles per complaure l’altre, sense que la reciprocitat dels afectes fos, en absolut, necessària.

Merlí, com a sèrie que veuen cada setmana milers d’adolescents, és un producte televisiu que crea referents i que, a més, es vanta de reflectir molt bé la realitat que es viu a les nostres aules. Com a sèrie líder d’audiència a TV3, contribueix, també, i això és força inqüestionable, a crear un imaginari col·lectiu, una determinada cosmovisió que, en aquest cas, a més, és assimilada per un públic molt jove que segurament disposa de menys eines per a ser crític i és, per tant, més vulnerable

Si en un capítol el professor-que-mola i que es passa el dia fent gala del seu tarannà antisistema acaba pagant una dona per embolicar-s'hi i oblidar-se dels maldecaps que l’angoixen, molts joves entendran que aquesta és una conducta ben normal, fins i tot si s’és molt d’esquerres, a menys que en un altre capítol es reflexioni sobre el tema o que des del sofà de casa comptin amb un punt de vista que els faci pensar una mica més enllà de l’escena.

Ens agradi o no, sèries com Merlí tenen una responsabilitat social com a constructores d’imaginaris i tant poden col·laborar a perpetuar la ideologia dominant (amb les seves múltiples discriminacions per raó de gènere, raça, ètnia, classe social, etc.) com ajudar a capgirar-la. 

Normalitzar el fet de ser home i pagar una dona per mantenir-hi una relació sexual (un tipus de relació sexual molt determinada, de fet) quan es té un mal dia o no s’és correspost és, senzillament, reforçar la idea —ja prou instaurada— que els homes tenen dret a accedir al cos de les dones sempre que els vingui de gust. Més que crear models de sexualitat igualitaris, amb escenes com aquesta es mostren les relacions sexuals com a relacions de poder i es passa per alt que, massa sovint, en aquesta hipotètica compra-venda sexual qui “ven” i qui “compra” no es troben en una posició equiparable.


I tot això, a més, en un context on els i les joves no reben cap mena d’educació sexual ni afectiva (recordem que el ministre Wert la va fulminar dels currículums) i on l’única orientació que se’n brinda als instituts es troba a mercè de cada centre, que com a molt pot decidir (o no) dedicar-hi alguna tutoria o taller. 

Sabem, també, que la pornografia mainstream (tan accessible a través de la tecnologia) s’ha convertit en l’acadèmia sexual per excel·lència de molts joves, malgrat ser brutalment misògina. I que tot això passa en una societat hipersexualitzada, on tot sembla convidar-nos a tenir sexe salvatge en qualsevol moment però seguint, encara ara, les normes del joc més retrògrades, que situen les dones al servei dels homes i on se’ns tracta com a objectes cada dos per tres. Per arrodonir el panorama, les dades ens confirmen que la prostitució (femenina i de baix cost, sovint amb noies sexualment esclavitzades) no para de créixer com a opció d’oci entre els nois joves, que la  conceben com una forma de consum i entreteniment més en les seves llargues nits de festa en grup.

I ja per acabar. No ens ha de semblar pas casual que Merlí sigui una sèrie escrita i dirigida per homes, com ho són, per cert, la immensa majoria de les sèries, les pel·lícules i els espectacles que es produeixen al món. És evident que ens calen noves veus, noves mirades: ens calen dones creadores (directores, guionistes...), o més ben dit, ens cal deixar d’invisibilitzar el seu talent, les seves experiències i els seus punts de vista. I ens cal amb urgència introduir una perspectiva de gènere (també) a les nostres pantalles. Només així podrem combatre el discurs social imperant, que és encara més pervers quan es disfressa de guai


[Article publicat a El Periódico el 24 d'octubre de 2017]

dijous, 5 d’octubre de 2017

Dies de boira


Són dies de boira, de ressaca emocional. Costa fer vida normal i ens trobem, sovint, amb el cap saturat d’imatges i moments que, segurament, ja no oblidarem mai. Tentinegem entre la por, la incertesa i la il·lusió, però notem l’ànsia del què-coi-passarà-ara. Les notícies d’última hora se succeeixen a un ritme inatrapable, i les engolim sense ni mastegar-les. Actualitzem les pantalles dels mòbils taquicàrdicament, com si ens haguessin de mostrar el futur més immediat d’un segon a l’altre. I quan rebem un missatge, el reenviem sense ni processar-lo. Ens hem convertit en receptores i emissores compulsives. Som un canal més. Un altre.

Quan tenim temps d’engegar el televisor o la ràdio, encara ho passem pitjor. L’actualitat ens sembla esquizofrènica. Els relats de les cadenes espanyoles (públiques i privades) desmenteixen un cop i un altre la repressió. Proporcionalitat, repeteixen com un mantra. Professionalitat. Legalitat. Constitució. Ahir, un Guàrdia Civil afirmava a Antena 3 que les càrregues de l’1 d’octubre només es van produir en les situacions en què es va considerar absolutament necessari. Som espectadores de la Mentida (en majúscula i lletra gegant!) i de tot el seu engranatge. La mentida institucionalitzada i com a dogma, em deia l’altre dia un company. Doncs això. La mentida com a mur de formigó impenetrable, on tot hi rebota: els clavells, els vídeos de les pallisses, els braços alçats de milions de gent.

Notem l’estat d’alerta als nostres cossos. Dormim poc i mengem malament. Estem cansades. I el cervell ens va a cent. No podem (no podem!) parar de llegir notícies i articles i textos a totes hores, notem que ens hi deixem la vista i que els smartphones cremen, literalment. I és aleshores quan ens n’adonem que la mateixa ansietat amb què ens enganxem a les pantalles per conèixer què passa "just ara mateix" ens debilita enlloc de reforçar-nos. De què ens serveix empassar-nos les mateixes imatges en bucle un cop i un altre? Sentir les mateixes declaracions esgarrifoses 500 vegades? I tots els Whatsapp que ens enviem (rumors i amenaces inclosos), ens ajuden, realment?

Diuen que vivim en l’època aquesta de la infoxicació, de la saturació de dades. I ja ho sabem, això. I sabem, també, que costa molt de salvar-se’n, del col·lapse d’informació, i que ens crea addicció. Però mica en mica anem sent conscients que aquesta voràgine de missatges ens pot arribar a bloquejar i fins i tot —i malgrat la paradoxa— a desconnectar. O a estabornir-nos, directament.

Per això, i ara més que mai, és responsabilitat nostra (també) cuidar-nos. Arraconem de tant en tant els telèfons i els comandaments i trobem estones per mirar-nos, per parlar-nos. Que no estem soles, que és bo compartir-ho, també això. Demostrem-nos que seguim aquí, quan no siguem a les places, i fem broma amb qui ens agrada fer broma, i diguem-nos coses maques, no ho sé. Escoltem-nos. Abracem-nos. Potser si busquem una mica de pau enmig d’aquest guirigall d’histèria aconseguim recuperar-nos d’aquest estat permanent d’alerta. Que el camí serà llarg, diuen. I no podem perdre’ns en el soroll constant i el surrealisme frenètic que ens envolta (i se’ns emporta).

Cuidem-nos, perquè ens cal esperit crític per poder actuar i pensar sense tenir els músculs i el cervells contracturats per una última hora que s’ha tornat boja. Perquè no som un exèrcit testosterònic, nosaltres. Ni som màquines sense emocions. Per tot això, alcem la mirada dels mòbils, respirem fondo i (re)connectem-nos. Potser així, la boira deixa de ser tan densa i recuperem la força.


[Article publicat al diari EL 9 NOU el 13 d'octubre de 2017]