dijous, 5 d’octubre de 2017

Dies de boira


Són dies de boira, de ressaca emocional. Costa fer vida normal i ens trobem, sovint, amb el cap saturat d’imatges i moments que, segurament, ja no oblidarem mai. Tentinegem entre la por, la incertesa i la il·lusió, però notem l’ànsia del què-coi-passarà-ara. Les notícies d’última hora se succeeixen a un ritme inatrapable, i les engolim sense ni mastegar-les. Actualitzem les pantalles dels mòbils taquicàrdicament, com si ens haguessin de mostrar el futur més immediat d’un segon a l’altre. I quan rebem un missatge, el reenviem sense ni processar-lo. Ens hem convertit en receptores i emissores compulsives. Som un canal més. Un altre.

Quan tenim temps d’engegar el televisor o la ràdio, encara ho passem pitjor. L’actualitat ens sembla esquizofrènica. Els relats de les cadenes espanyoles (públiques i privades) desmenteixen un cop i un altre la repressió. Proporcionalitat, repeteixen com un mantra. Professionalitat. Legalitat. Constitució. Ahir, un Guàrdia Civil afirmava a Antena 3 que les càrregues de l’1 d’octubre només es van produir en les situacions en què es va considerar absolutament necessari. Som espectadores de la Mentida (en majúscula i lletra gegant!) i de tot el seu engranatge. La mentida institucionalitzada i com a dogma, em deia l’altre dia un company. Doncs això. La mentida com a mur de formigó impenetrable, on tot hi rebota: els clavells, els vídeos de les pallisses, els braços alçats de milions de gent.

Notem l’estat d’alerta als nostres cossos. Dormim poc i mengem malament. Estem cansades. I el cervell ens va a cent. No podem (no podem!) parar de llegir notícies i articles i textos a totes hores, notem que ens hi deixem la vista i que els smartphones cremen, literalment. I és aleshores quan ens n’adonem que la mateixa ansietat amb què ens enganxem a les pantalles per conèixer què passa "just ara mateix" ens debilita enlloc de reforçar-nos. De què ens serveix empassar-nos les mateixes imatges en bucle un cop i un altre? Sentir les mateixes declaracions esgarrifoses 500 vegades? I tots els Whatsapp que ens enviem (rumors i amenaces inclosos), ens ajuden, realment?

Diuen que vivim en l’època aquesta de la infoxicació, de la saturació de dades. I ja ho sabem, això. I sabem, també, que costa molt de salvar-se’n, del col·lapse d’informació, i que ens crea addicció. Però mica en mica anem sent conscients que aquesta voràgine de missatges ens pot arribar a bloquejar i fins i tot —i malgrat la paradoxa— a desconnectar. O a estabornir-nos, directament.

Per això, i ara més que mai, és responsabilitat nostra (també) cuidar-nos. Arraconem de tant en tant els telèfons i els comandaments i trobem estones per mirar-nos, per parlar-nos. Que no estem soles, que és bo compartir-ho, també això. Demostrem-nos que seguim aquí, quan no siguem a les places, i fem broma amb qui ens agrada fer broma, i diguem-nos coses maques, no ho sé. Escoltem-nos. Abracem-nos. Potser si busquem una mica de pau enmig d’aquest guirigall d’histèria aconseguim recuperar-nos d’aquest estat permanent d’alerta. Que el camí serà llarg, diuen. I no podem perdre’ns en el soroll constant i el surrealisme frenètic que ens envolta (i se’ns emporta).

Cuidem-nos, perquè ens cal esperit crític per poder actuar i pensar sense tenir els músculs i el cervells contracturats per una última hora que s’ha tornat boja. Perquè no som un exèrcit testosterònic, nosaltres. Ni som màquines sense emocions. Per tot això, alcem la mirada dels mòbils, respirem fondo i (re)connectem-nos. Potser així, la boira deixa de ser tan densa i recuperem la força.


[Article publicat al diari EL 9 NOU el 13 d'octubre de 2017]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris