dimarts, 17 d’octubre de 2017

Merlí, joves i prostitució


Sentir a dir que Merlí és una sèrie sexista no ens ve de nou. Ja fa temps que hi ha veus que ho denuncien i que assenyalen la mirada masclista i classista d’aquesta producció. Després de dues temporades plenes de tòpics i clixés en aquest sentit, se n’ha estrenat la tercera (i última) i no ens ha calgut esperar massa per veure que els seus guionistes segueixen entossudits a mantenir la mateixa, diguem-ne, perspectiva del món

Al capítol de la setmana passada (que també incloïa escenes d'alta càrrega xenòfoba, com lamentava la periodista Eulàlia Iglesias en aquest article publicat a l'Ara), el professor més admirat de l’institut Àngel Guimerà, en Merlí, tenia un mal dia, se sentia frustrat. Les coses a la feina no li anaven bé i la seva excompanya li donava carbassa. L’home se sentia trist i deprimit, tenia l’ego tocat, i és per això que... pagava uns quants euros a una noia a canvi de tenir-hi sexe i ofegar(-hi) les penes. 

És fàcil d’imaginar que la relació que mantenien aquests dos personatges no era una relació “afectivament” igualitària, sinó més aviat basada en el conegut qui-paga-mana (ell feia ostentació de la cartera tan bon punt ella, de qui no en coneixem ni el nom, arribava). I és fàcil preveure qui devia fer els possibles per complaure l’altre, sense que la reciprocitat dels afectes fos, en absolut, necessària.

Merlí, com a sèrie que veuen cada setmana milers d’adolescents, és un producte televisiu que crea referents i que, a més, es vanta de reflectir molt bé la realitat que es viu a les nostres aules. Com a sèrie líder d’audiència a TV3, contribueix, també, i això és força inqüestionable, a crear un imaginari col·lectiu, una determinada cosmovisió que, en aquest cas, a més, és assimilada per un públic molt jove que segurament disposa de menys eines per a ser crític i és, per tant, més vulnerable

Si en un capítol el professor-que-mola i que es passa el dia fent gala del seu tarannà antisistema acaba pagant una dona per embolicar-s'hi i oblidar-se dels maldecaps que l’angoixen, molts joves entendran que aquesta és una conducta ben normal, fins i tot si s’és molt d’esquerres, a menys que en un altre capítol es reflexioni sobre el tema o que des del sofà de casa comptin amb un punt de vista que els faci pensar una mica més enllà de l’escena.

Ens agradi o no, sèries com Merlí tenen una responsabilitat social com a constructores d’imaginaris i tant poden col·laborar a perpetuar la ideologia dominant (amb les seves múltiples discriminacions per raó de gènere, raça, ètnia, classe social, etc.) com ajudar a capgirar-la. 

Normalitzar el fet de ser home i pagar una dona per mantenir-hi una relació sexual (un tipus de relació sexual molt determinada, de fet) quan es té un mal dia o no s’és correspost és, senzillament, reforçar la idea —ja prou instaurada— que els homes tenen dret a accedir al cos de les dones sempre que els vingui de gust. Més que crear models de sexualitat igualitaris, amb escenes com aquesta es mostren les relacions sexuals com a relacions de poder i es passa per alt que, massa sovint, en aquesta hipotètica compra-venda sexual qui “ven” i qui “compra” no es troben en una posició equiparable.


I tot això, a més, en un context on els i les joves no reben cap mena d’educació sexual ni afectiva (recordem que el ministre Wert la va fulminar dels currículums) i on l’única orientació que se’n brinda als instituts es troba a mercè de cada centre, que com a molt pot decidir (o no) dedicar-hi alguna tutoria o taller. 

Sabem, també, que la pornografia mainstream (tan accessible a través de la tecnologia) s’ha convertit en l’acadèmia sexual per excel·lència de molts joves, malgrat ser brutalment misògina. I que tot això passa en una societat hipersexualitzada, on tot sembla convidar-nos a tenir sexe salvatge en qualsevol moment però seguint, encara ara, les normes del joc més retrògrades, que situen les dones al servei dels homes i on se’ns tracta com a objectes cada dos per tres. Per arrodonir el panorama, les dades ens confirmen que la prostitució (femenina i de baix cost, sovint amb noies sexualment esclavitzades) no para de créixer com a opció d’oci entre els nois joves, que la  conceben com una forma de consum i entreteniment més en les seves llargues nits de festa en grup.

I ja per acabar. No ens ha de semblar pas casual que Merlí sigui una sèrie escrita i dirigida per homes, com ho són, per cert, la immensa majoria de les sèries, les pel·lícules i els espectacles que es produeixen al món. És evident que ens calen noves veus, noves mirades: ens calen dones creadores (directores, guionistes...), o més ben dit, ens cal deixar d’invisibilitzar el seu talent, les seves experiències i els seus punts de vista. I ens cal amb urgència introduir una perspectiva de gènere (també) a les nostres pantalles. Només així podrem combatre el discurs social imperant, que és encara més pervers quan es disfressa de guai


[Article publicat a El Periódico el 24 d'octubre de 2017]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris