dijous, 30 de novembre de 2017

Plantofades existencials


“Les coses importants són les que no ho semblen”, va escriure Mercè Rodoreda, una de les moltes creadores que el grup Les Kol·lontai (integrat per les cantautores Meritxell Gené, Ivette Nadal, Montse Castellà i Sílvia Comes) va reivindicar el passat 24 de novembre al Teatre de la Garriga en un concert ple de feminisme i poesia. I també era Rodoreda qui deia: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials”. I és que escriure i viure són dues activitats semblants en molts aspectes: totes dues impliquen un exercici constant per despullar el soroll i abraçar l’essència.

Enmig de l’eixordament mediàtic, telemàtic i la xerrameca, de tant en tant, potser en el moment que menys ho esperem, la vida ens apareix en tota la seva nuesa, lliure de parafernàlies: neta. I quan això passa, senzillament sentim que passa. Ho sabem. I no ens cal donar-hi massa voltes ni intentar entendre massa res.

Com quan et trobes una persona que fa temps que no veus i et sorprens, tu mateixa, de la il·lusió que et fa tenir-la al davant i poder-hi compartir una estona (que és com dir que de sobte t’adones de fins a quin punt l’enyoraves sense ser-ne ni tan sols conscient). Com quan algú que estimes et comunica una notícia deliciosa i no pots evitar emocionar-te i sentir la (seva) felicitat a flor de pell. Com quan plores. Com quan desitges. Com quan t'enamores. Com quan un instant  (una mirada, un paisatge, una lectura, un pensament) et fascina tan profundament que és capaç de provocar-te un plaer ferotge. 

Hi ha dies que la vida transcorre silenciosa, tímida, per sota les nostres mil i una rutines. N’hi ha d’altres, però, que simplement esclata davant dels nostres nassos i ens destarota. I mai no ens avisa amb anticipació, quan decideix enlluernar-nos. Ho fa, i ja està. I és una de les sensacions més intenses (trobo) que es poden experimentar.

És un tòpic, però també una realitat, dir que la nostra existència ens fuig de les mans. Dir que vivim sota l’anestèsia de l’entreteniment i la sobreinformació. Dir que ens cruspim les setmanes i els mesos i els anys sense dedicar-nos prou temps. Suposo que per això, per aquesta inèrcia que ens porta a viure de pressa i corrents, fent molts cafès amb molta gent, enviant-nos fotografies a l'engròs per tots els grups de Whatsapp alhora i planificant els caps de setmana amb doodles i demés, és fàcil que ens oblidem de (re)trobar-nos, per més que dita així la cosa pugui sonar new age.

Però és que com va escriure Julio Cortázar: “No puede ser que estemos aquí para no poder ser”. Sort en tenim, doncs, d’aquestes plantofades existencials que de tant en tant rebem, ja sigui en forma d’una alegria sobtada o a través d’un disgust que ens remou l’ànima insospitadament. Perquè és aleshores quan sentim amb més força els batecs d’això que hi és sempre però que sovint no veiem. I quanta tendresa, quan, tot d’una, se’ns fan presents!



[Article publicat al diari EL 9 NOU l'1 de desembre de 2017]


dilluns, 13 de novembre de 2017

Maternitat, Igualtat i Fraternitat


Quan una dona explica que serà mare, tot són felicitacions. Que bé! Enhorabona! Quina alegria! I si la decisió és volguda el més comú és que tots aquests comentaris acostumin a fer il·lusió. El que crida l’atenció, més tard, però, és l’aïllament amb què moltes dones acaben vivint la seva maternitat un cop ja han tingut la criatura. Com si tota la joia social que les acompanyava durant l’embaràs s’esfumés, tot d’una. Com si de cop, tothom desaparegués. I és que si bé a la nostra societat hi ha una enorme pressió perquè les dones siguem mares, també és cert —i per tant paradoxal— que tot allò que té a veure amb la criança i la maternitat esdevé a l’hora de la veritat una qüestió privada (i no pas pública) que cadascú ha de portar com pot i sense “molestar” gaire. 

Mentre per un cantó la maternitat segueix estant mitificada —i les dones que no volen ser mares s’han de justificar cada dos per tres, com si anessin contra natura—, per l’altre les possibilitats de viure una maternitat digna és per a moltes una mena d’utopia inabastable. I això és justament el que denuncia Patricia Merino al seu llibre Maternidad, Igualdad y Fraternidad (Clave Intelectual, 2017), que va presentar fa pocs dies a l’Espai Contrabandos de Barcelona acompanyada de la periodista Esther Vivas.

L’obra, extensament documentada, reivindica la centralitat social i política del treball reproductor i les tasques de cura. Per fer-ho, radiografia i contraposa a moltes altres la realitat espanyola, on el permís de maternitat és tan sols de 16 setmanes, on no hi ha cap prestació universal per a menors al càrrec, on la inversió en infància és a la cua dels països d’Europa: on, en definitiva, la criança (amb tot el que comporta) senzillament sembla haver estat esborrada del mapa.

L’autora assegura que la reproducció i les cures durant la infància ocupen una posició marginal en l’agenda política actual i lamenta la invisibilització i la devaluació d’aquests treballs, que en canvi són crucials per al funcionament de la societat. “Potser és el moment de començar a elevar les persones que cuiden la vida i no les que acumulen capital i poder”, afirma. I és que és innegable que a casa nostra la criança i l’experiència de la maternitat han quedat arraconades als marges del sistema i supeditades, sempre, a les necessitats del mercat laboral.

Del que es tractaria, en canvi, és de tenir l’opció de gaudir d’una maternitat lliure: és a dir, que qui fos mare pogués decidir com vol viure aquesta experiència, sense models imposats i sobretot amb prou garanties de fer-ho amb dignitat i qualitat de vida. Per avançar cap a societats més justes i sostenibles, explica Merino, calen inversions i polítiques específiques en criança i infància. La tribu a la qual fa referència el conegut proverbi africà (“Cal tota una tribu per educar un infant”) l’hem de poder trobar més enllà de la família, més enllà de les parets dels nostres pisos. Cal que la societat, a través d’un compromís i d’accions polítiques (i econòmiques!) reals, també se’n responsabilitzi.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad és un llibre que, per damunt de tot, fa pensar i que dispara interrogants sobre algunes premisses encara poc qüestionades: Qui es beneficia de la gratuïtat de les tasques de cura? Què s’amaga darrere de la seva precària externalització, en mans d’altres dones (sempre més pobres i sovint procedents d’altres països, on hi deixen les seves famílies)? Són desitjables les custòdies compartides, quan són imposades? La paternitat ha de ser equiparable a la maternitat en totes etapes de la vida dels infants? Per què és important visibilitzar allò que és privat i traslladar-ho a l’esfera pública?


Entre les moltes dades que recull el llibre, destaquen, per exemple, les diferències dels usos del temps entre homes i dones: elles, encara que també tinguin llargues jornades laborals fora de casa, dediquen 4 hores i 29 minuts diaris a les responsabilitats domèstiques i familiars, exactament 2 hores al dia més que els homes que en principi també s’ocupen d’aquestes tasques. I encara una altra dada: en les famílies monoparentals, les dones destinen pràcticament la mateixa estona a la llar i a les criatures (4 hores i 38 minuts diaris) que a les cases on conviuen amb un company home.

L’obra, que lamenta que el feminisme sempre passi de puntetes sobre la qüestió de la maternitat i que sovint l’hagi concebut  una “maledicció biològica i patriarcal”, també alerta dels perills de reduir-la a una funció reproductora purament instrumental. Una bona mostra dels riscs de banalitzar la maternitat, adverteix, és l’ús que en fa el capitalisme més ferotge que, com hem vist darrerament, no té cap escrúpol a l’hora de mercantilitzar la capacitat reproductora de les dones sota una cortina d’eufemismes i modernitat.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad reivindica el valor social de la criança i la maternitat, i creu que només a través de la seva dignificació aconseguirem una societat més justa i, per tant, millor. Mentrestant, un consell que ens pot ser molt útil: deixem de fer servir la maternitat per dividir, encara més, les dones i allunyem-nos, tant com puguem, dels falsos enfrontaments (curiosament tan de moda) entre les males mares i les mares bones. Que no ens distreguin amb polèmiques buides i malintencionades... El debat pendent és tot un altre, tinguem-ho present.


[Article publicat al diari Núvol el 13 de novembre de 2017]


divendres, 3 de novembre de 2017

Molts (més) motius per seguir lluitant


És un dijous estrany. Al matí sentim dir que Carles Puigdemont convocarà eleccions. A la tarda el veiem comparèixer per desmentir-ho. Vivim una nova jornada de nervis i rumors (ignorem que l’endemà es proclamarà la República), però aquest vespre al Museu de Granollers hi organitzen una taula rodona sobre dones i creació amb motiu de l’exposició d’homenatge a Simone de Beauvoir. Decidim deixar de banda els telenotícies, el Twitter, el Whatsapp... i anar-hi. Busquem una pausa, o un refugi. Un lloc on retrobar-nos amb idees que últimament semblen (així, en general) oblidades.

A la xerrada som quatre gates i algun gat. Seiem en rotllana, a la planta baixa del museu, a un parell de metres per sota del nivell dels carrers, tan plens de tot, des de fa setmanes. Parlen la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, M. Àngels Cabré, la historiadora i crítica d’art Pilar Bonet, les artistes Eulàlia Valldosera i Nora Ancarola, i el periodista i poeta Esteve Plantada. Les paraules van i vénen, sàvies i calmades. Repassem les onades del feminisme i la raó de ser d’aquest moviment transformador que avui no coneixeríem si no fos per les aportacions i les lluites de tantes i tantes dones, al llarg de la història, arreu del món.

Enmig d’una temporada massa plena de corbates i americanes (on tot gira al voltant de polítics-homes, tertulians-homes, policies-homes i monsenyors), les ponents recorden com la mirada femenina sempre s’ha arraconat als marges d’allò que s’ha considerat seriós. I com juntament amb la nostra mirada, també s’han escombrat les nostres sensibilitats, experiències i percepcions. Es fixen en el món cultual i artístic, on les exposicions dedicades a dones representen només el 14% de les que es fan a Barcelona, on prop del 80% dels premis literaris de narrativa adulta van a parar en mans d’homes, on a les seccions d’opinió dels mitjans la presència de les dones amb prou feines arriba al 30% del total. I és just aleshores quan a nosaltres se’ns fa impossible no reflexionar, en clau de gènere, sobre alguns dels episodis d’aquesta tardor convulsa.

I pensem, sense anar més lluny, en la brutal repressió policial de l’1-O, quan a més d’estomacar a tort i a dret, la Guardia Civil i la Policia Nacional van agredir sexualment desenes i desenes de dones pel simple fet de ser dones. En com, a més, de pegar-les, van magrejar-les, vexar-les i humiliar-les per demostrar-los el seu poder d’agents de l’ordre, però també de mascles dominadors. I en com poc després el govern espanyol ignorava, també, aquesta violència i fins i tot amenaçava de castigar qui la denunciava obertament, com va fer l’alcaldessa Ada Colau. Pensem en com, a hores d’ara, ja ningú sembla recordar-se’n, de les agressions específiques que van patir les dones per protegir les urnes, de la doble violència a què van exposar-se. Com si el que de debò importés fos tota una altra cosa, com si això fos de més a més. I pensem, també, en els insults i les burles sexistes que reben aquests dies (però també tots els altres) les dones que fan política. I en com entre qui més mana seguim sent una minoria clamorosa, en com costa trobar dones als llocs on es prenen decisions.



En un moment de la xerrada, la historiadora Pilar Bonet explica que Kant es va negar tota la vida a conversar sobre filosofia amb senyores, perquè considerava que amb elles no podia parlar-se de res important. I també cita Schopenhauer, qui va escriure que les “femelles” no estàvem capacitades per raonar. Són idees de fa uns quants segles, és cert, però la realitat ens demostra que n’hi ha molts que —potser no “de teoria”, però sí que a la pràctica— les continuen defensant.

L’acte s’acaba, ha estat íntim, relaxat. Tornem a sortir a la superfície de la ciutat, reconnectem el mòbil i de seguida ens arriba una fotografia: és del plenari que s’ha celebrat al Parlament Europeu per debatre sobre l’assetjament sexual contra les dones. La cambra es veu pràcticament buida perquè la majoria d’eurodiputats no s’hi han presentat, resulta que un tema com aquest (tan de dones!) no l’han trobat ni necessari ni interessant. Simultàniament, a les  xarxes socials milions de dones segueixen fent piulades amb l’etiqueta #MeToo per denunciar que han patit agressions i abusos a mans d’homes de totes les edats, nacionalitats i posicions socials. Un cop més, una mirada escombra l’altra, i de manera flagrant. Amb els pensaments encara revolucionats i el telèfon ja a la butxaca, la certesa esdevé diàfana: tenim molts (més) motius per seguir lluitant.



[Article publicat al diari EL 9 NOU el 3 de novembre de 2017]