divendres, 3 de novembre de 2017

Molts (més) motius per seguir lluitant


És un dijous estrany. Al matí sentim dir que Carles Puigdemont convocarà eleccions. A la tarda el veiem comparèixer per desmentir-ho. Vivim una nova jornada de nervis i rumors (ignorem que l’endemà es proclamarà la República), però aquest vespre al Museu de Granollers hi organitzen una taula rodona sobre dones i creació amb motiu de l’exposició d’homenatge a Simone de Beauvoir. Decidim deixar de banda els telenotícies, el Twitter, el Whatsapp... i anar-hi. Busquem una pausa, o un refugi. Un lloc on retrobar-nos amb idees que últimament semblen (així, en general) oblidades.

A la xerrada som quatre gates i algun gat. Seiem en rotllana, a la planta baixa del museu, a un parell de metres per sota del nivell dels carrers, tan plens de tot, des de fa setmanes. Parlen la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, M. Àngels Cabré, la historiadora i crítica d’art Pilar Bonet, les artistes Eulàlia Valldosera i Nora Ancarola, i el periodista i poeta Esteve Plantada. Les paraules van i vénen, sàvies i calmades. Repassem les onades del feminisme i la raó de ser d’aquest moviment transformador que avui no coneixeríem si no fos per les aportacions i les lluites de tantes i tantes dones, al llarg de la història, arreu del món.

Enmig d’una temporada massa plena de corbates i americanes (on tot gira al voltant de polítics-homes, tertulians-homes, policies-homes i monsenyors), les ponents recorden com la mirada femenina sempre s’ha arraconat als marges d’allò que s’ha considerat seriós. I com juntament amb la nostra mirada, també s’han escombrat les nostres sensibilitats, experiències i percepcions. Es fixen en el món cultual i artístic, on les exposicions dedicades a dones representen només el 14% de les que es fan a Barcelona, on prop del 80% dels premis literaris de narrativa adulta van a parar en mans d’homes, on a les seccions d’opinió dels mitjans la presència de les dones amb prou feines arriba al 30% del total. I és just aleshores quan a nosaltres se’ns fa impossible no reflexionar, en clau de gènere, sobre alguns dels episodis d’aquesta tardor convulsa.

I pensem, sense anar més lluny, en la brutal repressió policial de l’1-O, quan a més d’estomacar a tort i a dret, la Guardia Civil i la Policia Nacional van agredir sexualment desenes i desenes de dones pel simple fet de ser dones. En com, a més, de pegar-les, van magrejar-les, vexar-les i humiliar-les per demostrar-los el seu poder d’agents de l’ordre, però també de mascles dominadors. I en com poc després el govern espanyol ignorava, també, aquesta violència i fins i tot amenaçava de castigar qui la denunciava obertament, com va fer l’alcaldessa Ada Colau. Pensem en com, a hores d’ara, ja ningú sembla recordar-se’n, de les agressions específiques que van patir les dones per protegir les urnes, de la doble violència a què van exposar-se. Com si el que de debò importés fos tota una altra cosa, com si això fos de més a més. I pensem, també, en els insults i les burles sexistes que reben aquests dies (però també tots els altres) les dones que fan política. I en com entre qui més mana seguim sent una minoria clamorosa, en com costa trobar dones als llocs on es prenen decisions.



En un moment de la xerrada, la historiadora Pilar Bonet explica que Kant es va negar tota la vida a conversar sobre filosofia amb senyores, perquè considerava que amb elles no podia parlar-se de res important. I també cita Schopenhauer, qui va escriure que les “femelles” no estàvem capacitades per raonar. Són idees de fa uns quants segles, és cert, però la realitat ens demostra que n’hi ha molts que —potser no “de teoria”, però sí que a la pràctica— les continuen defensant.

L’acte s’acaba, ha estat íntim, relaxat. Tornem a sortir a la superfície de la ciutat, reconnectem el mòbil i de seguida ens arriba una fotografia: és del plenari que s’ha celebrat al Parlament Europeu per debatre sobre l’assetjament sexual contra les dones. La cambra es veu pràcticament buida perquè la majoria d’eurodiputats no s’hi han presentat, resulta que un tema com aquest (tan de dones!) no l’han trobat ni necessari ni interessant. Simultàniament, a les  xarxes socials milions de dones segueixen fent piulades amb l’etiqueta #MeToo per denunciar que han patit agressions i abusos a mans d’homes de totes les edats, nacionalitats i posicions socials. Un cop més, una mirada escombra l’altra, i de manera flagrant. Amb els pensaments encara revolucionats i el telèfon ja a la butxaca, la certesa esdevé diàfana: tenim molts (més) motius per seguir lluitant.



[Article publicat al diari EL 9 NOU el 3 de novembre de 2017]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris