dijous, 30 de novembre de 2017

Plantofades existencials


“Les coses importants són les que no ho semblen”, va escriure Mercè Rodoreda, una de les moltes creadores que el grup Les Kol·lontai (integrat per les cantautores Meritxell Gené, Ivette Nadal, Montse Castellà i Sílvia Comes) va reivindicar el passat 24 de novembre al Teatre de la Garriga en un concert ple de feminisme i poesia. I també era Rodoreda qui deia: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials”. I és que escriure i viure són dues activitats semblants en molts aspectes: totes dues impliquen un exercici constant per despullar el soroll i abraçar l’essència.

Enmig de l’eixordament mediàtic, telemàtic i la xerrameca, de tant en tant, potser en el moment que menys ho esperem, la vida ens apareix en tota la seva nuesa, lliure de parafernàlies: neta. I quan això passa, senzillament sentim que passa. Ho sabem. I no ens cal donar-hi massa voltes ni intentar entendre massa res.

Com quan et trobes una persona que fa temps que no veus i et sorprens, tu mateixa, de la il·lusió que et fa tenir-la al davant i poder-hi compartir una estona (que és com dir que de sobte t’adones de fins a quin punt l’enyoraves sense ser-ne ni tan sols conscient). Com quan algú que estimes et comunica una notícia deliciosa i no pots evitar emocionar-te i sentir la (seva) felicitat a flor de pell. Com quan plores. Com quan desitges. Com quan t'enamores. Com quan un instant  (una mirada, un paisatge, una lectura, un pensament) et fascina tan profundament que és capaç de provocar-te un plaer ferotge. 

Hi ha dies que la vida transcorre silenciosa, tímida, per sota les nostres mil i una rutines. N’hi ha d’altres, però, que simplement esclata davant dels nostres nassos i ens destarota. I mai no ens avisa amb anticipació, quan decideix enlluernar-nos. Ho fa, i ja està. I és una de les sensacions més intenses (trobo) que es poden experimentar.

És un tòpic, però també una realitat, dir que la nostra existència ens fuig de les mans. Dir que vivim sota l’anestèsia de l’entreteniment i la sobreinformació. Dir que ens cruspim les setmanes i els mesos i els anys sense dedicar-nos prou temps. Suposo que per això, per aquesta inèrcia que ens porta a viure de pressa i corrents, fent molts cafès amb molta gent, enviant-nos fotografies a l'engròs per tots els grups de Whatsapp alhora i planificant els caps de setmana amb doodles i demés, és fàcil que ens oblidem de (re)trobar-nos, per més que dita així la cosa pugui sonar new age.

Però és que com va escriure Julio Cortázar: “No puede ser que estemos aquí para no poder ser”. Sort en tenim, doncs, d’aquestes plantofades existencials que de tant en tant rebem, ja sigui en forma d’una alegria sobtada o a través d’un disgust que ens remou l’ànima insospitadament. Perquè és aleshores quan sentim amb més força els batecs d’això que hi és sempre però que sovint no veiem. I quanta tendresa, quan, tot d’una, se’ns fan presents!



[Article publicat al diari EL 9 NOU l'1 de desembre de 2017]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris