diumenge, 2 de desembre de 2018

Excuses


Una truita de patates al mig de la taula. I pa amb tomàquet. I formatge. I cervesa. Tres cadires, i música de ràdio. Teniu més ganes de xerrar que de menjar, potser, però ho fareu tot a la vegada. Que estrany, trobar-vos un dimecres al vespre així, desafiant els guions més rutinaris de les setmanes fredes. Que podeu, avui? Sí. Sí. Sí. I sí, quedeu.

No heu de parlar de res en concret, de fet, i segurament aquesta és la gràcia, que podeu dir el que vulgueu. En el fons del fons del fons de la vostra cita hi planen (juganeres) les ganes de riure. Perquè riure és viure, també. I rieu.

La conversa neix sola, com sempre, i aviat us embolcalla i us fa estar còmodes. Si ara us ho preguntessin, no recordaríeu massa de què anava, la cosa. Només podríeu dir que va ser bonica, i lleugera i profunda alhora. I que us va fer sentir a la vora. 

I quin gust notar que l’estona compartida és tot un ritual d’amistat neta, com un regal que us feu! Que bé estimar-vos des de la complicitat, el respecte (vital!) i la cura. Que bé tenir-vos, vaja. I que bé ser-vos una mica cau, també.  

De postres hi ha torró de xocolata i a la ràdio hi posen una cantant desconeguda. La seva veu sona com en un segon pla de l'escena, entre rialles i dringars de gots i plats i anècdotes. Et sembla maca, la lletra. I és just aleshores quan penses que no vols que s’acabin, encara, ni la xocolata, ni la vetllada, ni la cançó. Que són tres excuses (boníssimes) per celebrar-vos. I que en vols més. Que potser en voldràs sempre més, de tot això.

I mentre la música s'enlaira cap als terrats banyats de lluna, amb la llengua desfàs la xocolata deliciosa tan a poc a poc com pots.



dijous, 27 de setembre de 2018

Paula Bonet i la gosadia d'anomenar-nos


Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House), de Paula Bonet, és un llibre preciós. Llibre-objecte, de fet. O llibre-joia, com va dir la periodista Agnès Marquès a la presentació de fa uns dies, a Barcelona. És un llibre que parla des de les entranyes de la mort d’una filla que no va arribar a néixer, i del dolor i del dol i d’un (brutal) sentiment de pèrdua. Però també és un llibre que parla d’ovaris, de regles, de sang, de nàusees, de pits que s’inflen i que fan mal. És un testimoni que desafia la por i la culpa amb què la història ha tenyit els avortaments espontanis fins a reduir-los a una mena d’anècdota misteriosa (i fosca, molt fosca) que no s’esmenta, que no es comenta... Com si així, no dient-ne res, s’esfumés per sempre.

Bonet narra l’experiència dels seus dos embarassos i els seus dos avortaments amb un to cru, a voltes salvatge, fent pinzellades literàries en un dietari prenyat de silencis i records. I el publica acompanyat d’un animalari il·lustrat sobre la família dels rosegadors: un conte que va crear per a la seva filla, a qui deia ratona, o ratolina.

A l’acte de presentació la pintora admetia que més que comentar la pèrdua dels seus embarassos tenia ganes de fer altres coses, però que si havia decidit parir aquest llibre era per compromís social, sobretot amb les dones. I és que cadascuna de les poques paraules del seu diari traspua feminisme i, per tant, voluntat de justícia. “Som unes desconegudes per a nosaltres mateixes”, diu l’autora, i té raó. La desinformació i els tabús ancestrals encara pesen sobre els avortaments, sí, però també sobre la menopausa, la menstruació, el part, el postpart, els orgasmes, la masturbació, l’endometriosi, la fertilitat... Fa poc, una imatge sobre l’anatomia del cos femení causava sorpresa a les xarxes, perquè a l’escola només n’havíem vist el model masculí i resulta que al tors, les humanes, en lloc de músculs plans i de color rosa hi tenim una mena de cercles blancs que semblen pètals de flor. Portem tota la vida emmirallant-nos en un prototip-enganyifa. I ni ho sabíem, la majoria.


Enmig d’un dol que no ha acabat i que no sap si acabarà, Bonet ha fet una esquerda en aquest motlle prefabricat amb què sortim encotillades de sèrie. Perquè no només ha obert el debat i ha situat els avortaments al ventre del discurs públic, sinó que ens ha convidat a construir una nova realitat on siguem nosaltres, i mai més les altres. On trobem paraules per explicar tot el que ens passa. On ens atrevim a anomenar-nos.

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión reivindica el dret a poder viure un dol que no és permès i a compartir una experiència que no és pas rara ni marginal, sinó femenina i, per tant, universal. Però a més d’haver aixecat la catifa als avortaments espontanis, l’autora també ha posat llum sobre les maternitats (plural ampli) i sobre la seva invisibilitat en la literatura i les arts. On són les dones que reflexionen sobre el desig o el no-desig de ser mares? On són les dones que expliquen com és la cerca d’un embaràs? On són les que confessen què senten, quan estan embarassades? On són les que perden el nadó que esperaven? On són les que revelen com és el seu postpart o la seva criança? On són, en definitiva, les veus que parlen de la maternitat? Són veus que costen de trobar, perquè han estat o bé difuminades o bé arraconades, que a la pràctica vol dir que no ens han arribat. Potser és hora de recuperar-les... O, com fa Bonet, d’acompanyar-les amb una obra que vessa coratge (i dissidència) per cadascuna de les seves pàgines.

Moltes gràcies, Paula, per tanta veritat.


[Article publicat a La Llança el 21 de setembre de 2018]

dimarts, 18 de setembre de 2018

La veu de l’experiència o dels de sempre?



Fa un mes, la fotografia d’un fòrum sobre la lactància materna on hi parlaven set conferenciants homes i cap dona va donar la volta a les xarxes socials. De conferències on no s’hi conviden dones n’hi ha moltes, però aquesta, que es feia a Ciutat de Mèxic en el marc de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, tenia la particularitat de tractar sobre un aspecte propi del cos de les femelles i era, per tant, una mostra paradigmàtica de fins a quin punt s’arriben a menystenir (i a silenciar) els sabers femenins davant dels masculins. O dit d’una altra manera, de com sempre es dóna més protagonisme als homes que a les dones, fins i tot quan elles poden aportar més coneixements i experiència sobre un tema.

Qui pensi que Mèxic queda molt lluny, i que aquí tot són flors i violes, només cal que faci un cop d’ull a la feina de col·lectius com On Són Les Dones, que denuncia  públicament que a les seccions d’opinió dels mitjans tan sols hi apareix, de mitjana, una dona per cada quatre homes. Alhora, també és interessant fixar-se en com ens comuniquem, homes i dones, en espais de diàleg (tertúlies, reunions, assemblees... o fins i tot en converses de Twitter). En qui acostuma a xerrar més estona. En qui interromp, trepitja o alliçona, i a qui ho fa. En qui fa servir un to de veu més agressiu o en qui, en canvi, s’expressa amb un to més respectuós i suau.

Tot plegat no és cap ximpleria, sinó que va molt més enllà i és revelador de com ens hem socialitzat i de com hem construït l’autoritat. Perquè, quins són els processos que ens han portat a no escoltar les dones, a no percebre allò que diuen o pensen com a quelcom important? Com hem après a menystenir la seva veu?

A La veu i el poder de les dones (Arcàdia, 2017) la intel·lectual britànica Mary Beard aprofundeix en la relació “culturalment incòmoda” que hi ha entre la veu de les dones i l’esfera pública. Si ens remuntem als inicis de la història d’Occident trobem una separació radical entre dones i poder i, a més, descobrim que la capacitat de parlar en públic i l’oratòria eren habilitats i pràctiques exclusives que definien la masculinitat com a gènere.  


Tenim assumit que una veu que diu coses serioses, una veu de l’experiència, ha de ser una veu greu, profunda: una veu d’home (d’una determinat “model” d’home, de fet). No és pas casual que polítiques com Margaret Tatcher, seguint els consells dels seus assessors, fessin classes per corregir el seu so agut. “Al llarg de tota la literatura clàssica trobem que s’insisteix en l’autoritat de la veu greu i masculina”, explica l’escriptora, que també presenta exemples de com la nostra tradició literària s’ha burlat (i es burla encara) dels tons aguts i nasals de moltes veus femenines i ridiculitza el fet que una dona gosi prendre la paraula davant d’un auditori.

El problema rau, segons Beard, en l’estructura de poder existent, que ha estat codificada com a masculina i en la qual les dones (o qualsevol persona que no encaixi en el patró de masculinitat hegemònica) sempre ens sentirem forasteres, perquè simplement no se’ns hi ha contemplat. És per això que moltes altres polítiques o dones amb “amb poder” han optat, també, per anar vestides amb vestits jaqueta, portar els cabells molt curts o gesticular d’una determinada manera. Es tracta, només, de petites estratègies (totalment comprensibles) per intentar no desentonar i aconseguir que se les prengui seriosament, ni que sigui a canvi de passar desapercebudes i no cridar l’atenció.

La veu i el poder de les dones ens anima a replantejar-nos un tauler trampós: i és que només capbussant-nos en els fonaments de la nostra història —i per tant també en els de la nostra oratòria— podrem construir unes noves regles del joc. “Cal redefinir el poder, no pas les dones”, sentencia Beard en aquest llibre il·luminador. Doncs això.


[Article publicat a EL 9 NOU el 16 de setembre de 2018]

divendres, 14 de setembre de 2018

Trair-se



En una de les delicioses pàgines d’Una cambra pròpia, Virgina Woolf explica que fins l’any 1918 havia treballat en algunes de les poques feines que li eren permeses com a dona: havia fet petits encàrrecs per a diaris, on parlava de bodes o d’exposicions que no li interessaven; llegit històries a senyores grans; fet flors artificials o ensenyat l’alfabet en escoles d’infants. D’aquella època en recorda, sobretot, la sensació d’estar fent una tasca que no tenia cap ganes de fer, que no trobava gens estimulant i a la qual no volia invertir la seves estones ni la seva energia ni el seu talent. Woolf diu que sentia com s’anava pansint, de mica en mica, i que tenia la sensació, horrorosa!, que també se li pansia l’ànima, durant aquell temps.

Tot i que de les seves vivències ja en fa un segle, els sentiments que descriu són, diria, el pa de cada dia de moltíssima gent. Dedicar-nos professionalment al que ens agrada no és gens fàcil, no cal que ens enganyem. Ni tampoc cal que caiem al parany preferit d’aquest sistema on tot es compra i es ven: aquest que ens fa creure que si no aconseguim guanyar un sou fent el que voldríem és perquè no ens hi hem esforçat prou i perquè ens calen dosis d’aquesta moda (hipòcrita) de l’emprenedoria. Tot i això, suposo que el camí més savi (un cop hem assumit que en aquesta societat ens cal tenir un jornal per poder menjar i dormir i tal) és el que ens apropa, tant com pot, a un projecte de vida que ens connecta amb allò que som i volem ser, encara que això impliqui fer malabarismes, massa vegades.

Perquè per més que tu i jo, que nosaltres i vosaltres, que ella i ell, que tots i totes, vaja, siguem diferents, segur que tenim el desig comú d’intentar que tot plegat valgui la pena, com canta Txarango en una cançó que s’enganxa amb una insistència sospitosament estranya. I perquè la valgui, ens cal una vida que tingui sentit. O, més ben dit: que en tingui per a nosaltres. Que sigui una raó de ser, un perquè que ens convenci i que retrobem un cop i un altre, com una essència irrenunciable. La nostra essència, potser.

Hi ha dies, que la boira ho amara tot. Dies que no tenim temps per pensar-nos, ni per cuidar-nos ni per ser. Dies que, com li passava a Woolf, sentim que se’ns apaga l’ànima, que la llumeta es fon. Potser ens passa a la feina, això. Però potser també en relacions que no funcionen o en rutines encarcarades que ens avorreixen fins a marejar-nos. Potser ens passa, de fet, cada cop que sense ni saber-ho renunciem a allò que ens agradaria ser.

Al llibre-revelació del meu estiu, Permagel (Club Editor, 2017), l’escriptora Eva Baltasar escriu: “Als vint-i-tres creus que ja és tard per a tot. No és fins als quaranta que t’adones que encara ets a temps, si no de tot, almenys de tot el que importa. Al capdavall, t’has passat més d’una dècada dedicada a aprendre què importa”. Suposo que deu anar per aquí, la cosa. I que del que es tracta és, en definitiva, d’intentar no trair-se de cap de les mil i una maneres possibles. Perquè quan l’ànima es fa petita la vida es torna més grisa i molt menys bonica. Però quan ens atrevim a seguir-la, la llum esclata —disseminada en partícules gairebé imperceptibles— en tot allò que fem i diem, que és, ara ja sí, allò en què creiem.






[Article publicat a EL 9 NOU el 5 d'octubre de 2018]

dimecres, 12 de setembre de 2018

Maternitats en primera persona



“Una feminista és qualsevol dona que diu la veritat sobre la seva vida”, va escriure Virgina Woolf, en un dels seus espurneigs de lucidesa, ja fa una pila d’anys. I com ens costa, encara ara, tenir el valor de dir aquestes veritats en veu alta i de desemmascarar les mentides que pesen sobre les nostres experiències i les nostres expectatives vitals. Perquè contradir allò que sempre s’ha donat per bo és incòmode i complicat.

Per sort, la literatura és plena d’autores que han desafiat la veritat establerta, tot explicant com era la seva vida en realitat i compartint les seves vivències, per més que no encaixessin amb cap ideal social. Perquè allò personal és polític, que va dir Kate Millett. I encara que la cultura tendeixi a marginar les veus que no quadren amb allò que es considera important, aquestes veus hi són. I ens cal cercar-les, de vegades entre la polseguera de l’oblit que ens les amaga, i escoltar-les. Perquè trobar aquestes veus és una manera de retrobar-nos a nosaltres mateixes en un món ple d’històries on les històries de les dones no hi són.

Un dels temes oblidats en la literatura ha estat (i és, encara) la maternitat: una experiència salvatge i transformadora que, en canvi, els llibres (i la societat) sempre han ignorat o tractat com una qüestió banal. Aquest silenci ha servit per reforçar tot l’arsenal de tòpics, fal·làcies i idees preconcebudes que embolcallen l’experiència maternal, per més que això faci que moltes dones se sentin més soles i insegures quan descobreixen que allò que els passa a elles, quan són mares o ho intenten, no té res a veure amb allò que pensaven que els passaria. I és que el desajust entre la realitat i les expectatives és, a voltes, gegant.

Justament per això, i per contribuir a “desentranyar” la maternitat , l’escriptora Jane Lazarre va escriure El nudo materno, publicat originalment el 1976 i que l’editorial Las afueras ha recuperat en una meravellosa edició en castellà. En aquest llibre Lazarre narra, en un exercici d’honestedat que emociona, com van ser els primers anys de la seva vida després d’haver parit el seu fill Benjamin. Amb una profunda valentia, l’autora desgrana els sentiments contraposats que l’envaïen, de vegades, i l’ambivalència entre l’amor incondicional que sentia pel seu nadó, a qui estimava amb bogeria, i la recerca constant d’una identitat que sentia perduda i que trobava a faltar.

Lazarre aprofundeix, sense vergonya, en la frustració que li suposava no poder-se dedicar a l’escriptura durant aquell temps que a ella li semblava que no acabaria mai. També recorda la soledat de les llargues tardes d’hivern, passejant pels parcs plens de criatures o tancada a casa perquè feia massa fred. Les nits sense dormir, els dolors del part, el postpart, la llet que li vessava dels pits i que li amarava la camisa, els bolquers que canviava tantes i tantes vegades cada dia...  I alhora, els instants d’absoluta felicitat al costat de la seva criatura i la sensació que el seu amor per ella creixia fins a nivells infinits.

El que més enamora d’aquesta obra imprescindible i preciosa és la seva voluntat d’estendre la mà. El nudo materno és, des de la primera pàgina a l’última, un no-estàs-sola escrit en majúscules i un exemple de sororitat portat a la pràctica fins al final. Una lectura que desfà, amb coratge i delicadesa, molts dels silencis que encara envolten les nostres maternitats. Amb el seu testimoni, Lazarre aporta coneixement i saviesa a una experiència tan intensa com agitadora i que, entre totes, ens hauríem d’atrevir a explicar en primera persona, com fa l’escriptora.



[Article publicat a El Periódico el 2 de setembre de 2018]

diumenge, 2 de setembre de 2018

La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)


Hi ha llibres que ens toquen una mica, i n’hi ha que ens toquen molt. I n’hi ha, també, que ens toquen tant que directament se’ns queden a dintre, com una finestreta de pensament que durem incorporada qui sap si per sempre, però com a mínim durant força temps. Quan un llibre ens sacseja i ens remou fins al punt que ens el cruspim d’una sola tirada sovint sentim ganes de compartir la nostra revelació, de fer-la arribar a més gent, d’escampar-la en un acte íntim de justícia literària.  

Adrienne Rich (Baltimore, 1929 - Santa Cruz, 2012) era una poeta i intel·lectual nord-americana, referent del feminisme i autora – entre moltes altres- de l’obra mestra Of Woman Born: motherhood as experience and institution. Aquest assaig, publicat al 1986, no només és absolutament vigent, sinó que les idees que defensa segueixen sent, per desgràcia, encara revolucionàries.

Convençuda que “quan una dona diu la veritat sobre ella, està creant la possibilitat de més veritat al seu voltant”, Rich fa d’allò personal un acte polític i, amb aquesta obra gosa parlar en veu alta de la seva experiència com a dona que ha estat mare per aportar una mica de llum sobre un tema tan poc estudiat i amb tants pocs referents (reals, sincers, de mares) com el de la maternitat. “Sabem més coses de l’aire que respirem, dels mars pels quals viatgem, que sobre la naturalesa i el significat de la maternitat”, escriu. 

La seva principal obsessió és deixar clara la diferència que hi ha entre la maternitat entesa com la relació d’una dona amb les seves criatures del que ella defineix com la “institució” de la  maternitat. Segons ella, la maternitat com a institució és fruit d’un sistema  que històricament ha dominat les dones i els seus cossos per servir els  interessos dels homes. Aquesta maternitat es basa en l’assumpció que una mare és una persona sense més identitat que aquesta i que es caracteritza per un conjunt de qualitats que se li pressuposen innates, com són la paciència, el sacrifici o l’obligació de realitzar-se únicament a través de la cura dels altres. Alhora, segons aquesta mateixa institució, el destí ineludible de tota dona és, justament, el de ser mare.

Mare de tres fills, la poeta recorda que quan els seus nens eren petits sovint vivia en pell pròpia (i en silenci) el conflicte entre la maternitat i la individualitat;  la maternitat i la creativitat, la maternitat i la llibertat. Sola a casa tot el dia amb les criatures, com la immensa majoria de dones de la seva generació, aviat va entendre que les seves aspiracions com a  escriptora eren “una mena de luxe, una peculiaritat meva”, i que la possibilitat d’una cambra pròpia era, senzillament, utòpica.  També recorda que quan la gent li preguntava per què no parlava dels seus fills en els seus poemes responia que la poesia era el lloc on podia viure com a mare de ningú, on existia per ella mateixa.  


En un text que podria ser escrit avui, Rich critica que la feina que fan les dones que tenen cura de criatures no sigui considerada un treball seriós, i que es pressuposi que actuen mogudes per la seva capacitat “innata” de cuidar i estimar sense mesura.  D’aquesta manera, és altre cop la institució de la maternitat (i la seva ideologia) qui fa que  la responsabilitat de la criança recaigui sobre elles, mentre que els n’eximeix a ells. “Quan un home assumeix les seves responsabilitats sembla que se l’hagi d’aplaudir o considerar especial”, lamenta Rich, ja aleshores.

I encara una altra gerra de veritats: “Sempre hi ha hagut una intensa por davant la possibilitat que les dones poguéssim tenir l’ultima paraula sobre com volem utilitzar els nostres cossos”. Rich parla de l’avortament, sí, però també dels parts i dels tabús històrics (la menstruació, la sexualitat, la no-maternitat...) amb què hem hagut de créixer. Quan va aparèixer la píndola anticonceptiva aviat va adonar-se que més que apoderar les dones i permetre’ls explorar  la seva sexualitat, l’invent es va limitar a possibilitar que tinguessin més relacions sexuals (amb homes), però sempre d’acord amb les expectatives d’ells. I és que els nostres cossos sempre s’han hagut d’emmotllar als desitjos i les necessitats dels homes. És per això que més que parlar d’un alliberament sexual femení real, Rich fa incís en la lluita per una autèntica autonomia de la sexualitat de les dones.

Ja al 1986, l’autora llança un missatge que hauríem de recuperar: cal que les dones reposseïm els nostres cossos, que són font de poder i coneixement. Cal que ens els fem nostres, que hi reconnectem. “Una dona que té respecte i estima pel seu cos, que no el veu com a brut o com a objecte sexual, transmetrà a la seva filla que un cos de dona és un lloc sa i bonic on viure”, afirma, tot i ser conscient de com n’és de difícil aconseguir això en un sistema que persistentment ha alienat les dones de les seva pròpia fisiologia. Però hi insisteix: “Com a filles necessitem mares que desitgin la seva pròpia llibertat i també la nostra”, perquè “la cosa més important que una dona per fer per una altra és il·luminar i expandir la percepció de les seves possibilitats”.

Of Woman Born és un llibre imprescindible. Valent. Revolucionari, encara avui. I és una llàstima, això sí, no tenir-ne cap edició en català i que la versió en castellà (Nacemos de mujer, Ediciones Cátedra) estigui fora de catàleg. Tant de bo alguna de les editorials de casa nostra s’atreveixi a publicar-lo. Reivindiquem Adrienne Rich com es mereix, va, i incorporem la seva mirada a la nostra. De falta, ens en fa.


[Article publicat al diari Ara el 8 de juny de 2017]

dissabte, 4 d’agost de 2018

Disculpeu les molèsties


Quan diem que el periodisme (també) està impregnat de masclisme n’hi ha que es posen les mans el cap, com si sentissin un disbarat. I ara, però com podeu insinuar-ho, això? Veieu fantasmes per tot arreu, no sigueu pesades! És per això que cada vegada hi ha més dones que hem decidit ser-ho més, de pesades. I que ens dediquem, per exemple, a recordar que només un 25% de les notícies estan protagonitzades per dones, mentre que el 75% tenen homes al centre de la informació. O a denunciar que a més d’invisbilitzar-nos, els mitjans ens presenten de manera estereotipada i sovint ens tracten com a objectes i no com a subjectes. O a assenyalar que a les seccions d’opinió hi ha una mitjana 8 mascles per cada 2 femelles, segons els recomptes del col·lectiu On Són Les Dones, del qual formo part.

I és que els mitjans són especialistes a explicar una història que n’exclou moltes altres, d’històries i realitats. Com si l’actualitat es reduís a una enorme autopista asfaltada i il·luminada i mai contemplés què hi passa als marges i als camins que han quedat a l’ombra, oblidats a l’altre cantó de les tanques. 

Com a periodistes tenim el repte de combatre la mirada androcèntrica (que sovint també és classista i racista) que ens ve instal·lada de sèrie: hem d’aprendre a fugir de la versió oficial que considera que allò que és masculí és universal i que ignora les experiències femenines, per “poc importants”. Així, per exemple, hem de vetllar perquè en una notícia sobre l’atur s’hi inclogui el percentatge d’aturades en relació al d’aturats. Perquè en una notícia sobre els camps de refugiats, s’esmentin totes les violències que pateixen les refugiades. Perquè en una notícia sobre medicaments se’ns indiqui si se n’han estudiat els efectes secundaris en dones o si, com és costum, s’ha partit de l’anatomia masculina com a model vàlid per a totes els cossos. Hem de fer reportatges sobre el turisme on també es parli de les condicions de les dones que netegen les habitacions de turistes. Hem d’escriure cròniques sobre premis literaris on es repassi la composició (no paritària) dels jurats i del conjunt de persones premiades. Hem de preparar peces esportives que no ignorin els triomfs de les esportistes. Hem d’abordar la violència masclista sense culpabilitzar ni les supervivents ni les víctimes.

Hem d’aprendre, en definitiva, a sortir dels focus de l’autopista per encendre fanals dins dels silencis socials. Només amb una perspectiva de gènere (real) podem reajustar el prisma i enfocar també les experiències i els sabers que s’escombren a la perifèria. Perquè allò que no s’anomena no existeix, que deia Steiner. I resulta que, ves per on, les dones existim. Disculpeu les molèsties. 


[Article publicat a Comunicació 21 el 3 d'agost de 2018]

dimarts, 31 de juliol de 2018

Lliures i panxacontentes


When I try to return to the body of the young woman of twenty-six, pregnant for the first time, who fled from the physical knowledge of her pregnancy and at the same time from her intellect and vocation, I realize that I was effectively alienated from my real body and my real spirit by the institution not the fact  of motherhood.”

Adrienne Rich



Com costa, això d’aplicar la teoria a la pràctica. Com costa, de vegades, no caure en contradiccions. I com costa, també, ignorar els grinyols que apareixen quan allò que sentim no encaixa amb allò que pensem; quan allò que fem no lliga amb allò que defensem. És un grinyolar molt característic, aquest que us dic, un sorollet íntim però molest amb una funció claríssima: que ens replantegem el que sigui que ha suscitat aquest brogit intern.

Els grinyols s’activen quan menys ens ho esperem, i no se’n van fins que els mirem cara a cara i actuem. A mi feia setmanes que m’empaitaven, però aquests dies de calor i piscines el seu soroll havia augmentat de decibels. Després del naixement del meu fill, ara fa just set mesos, la meva panxa ja no era com la d’abans. Estava inflada. I tova. I estranya. Durant l’hivern no em preocupava massa, però a la primavera va començar a amoïnar-me més. I a l’estiu, quan he volgut banyar-me, m’he adonat que la meva panxa em molestava. Que no m’agradava. Que preferiria tenir-la com fa un temps. I que sovint, en un acte reflex — i molt ridícul!— l’amagava cap endins perquè no es veiés tant la corba que feien els músculs del ventre on havia gestat el meu nen.

Per sort, un munt d’autores a qui admiro i amb qui convisc (viuen a les llibreries de casa, a la motxilla i a la tauleta de nit) m’observaven cada vespre i cada nit, callades, des dels lloms de la seva bibliografia. Em miraven des de la saviesa, des del compromís, des del feminisme, des d’aquella sororitat que no jutja i que t’embolcalla, sense més. No feia falta que em diguessin gran cosa, de fet. En tenia prou que hi fossin i em fessin recordar allò que havien escrit. I quan més presents les tenia, a totes elles (Jane Lazarre, Adrienne Rich, Virginia Woolf, Maria-Mercè Marçal, Natalia Ginzburg, Montserrat Roig... i moltes més), més clar se’m feia que aquesta mena de conflicte amb el meu nou cos no tenia cap sentit.

Així que un matí, després d’una conversa amb una bona amiga, vaig decidir fotografiar-me la panxa –—com tantes vegades havia fet durant l’embaràs, per cert— i mostrar-la a la gent. Perquè se’m va fer massa evident que durant els embarassos les nostres panxes es consideren boniques (en rebem imatges constantment!), però que després esdevenen invisibles. I que de fet, i per desgràcia, les úniques panxes postpart que ens arriben són les de famoses que els mitjans s’encarreguen de presentar en notícies que elogien la seva “ràpida recuperació” o la seva “esplèndida figura”. Com si els seus casos fossin la norma, en lloc de l’excepció. 


Convençuda que n’érem moltes més, de dones que ens sentíem incòmodes o poc contentes amb aquests ventres postgestacionals i diferents, vaig penjar la fotografia a les xarxes tot fent una crida a publicar-ne més. Volia reivindicar les nostres (noves) panxes i, alhora, convertir-les en referents. En poques hores la resposta havia superat totes les expectatives i des d’aleshores cada cop més dones s’han animat a fotografiar-se el ventre amb l’etiqueta #PanxaContenta (moltes gràcies, Bel Olid, per proposar-la). També n’hi ha que han gosat parlar obertament de les estries, de com els han quedat els pits després de la lactància, de les pors, de les episiotomies, de les cessaries, de la quarantena, de les morenes, de les inseguretats, de les varius, de la tristesa, dels punts, de la sexualitat, de l’alegria, dels avortaments, de l’autoestima... Som dones que parlem des dels nostres cossos, des de la nostra experiència i amb una clara voluntat de resistència als ideals de bellesa (i de maternitat) amb què ens bombardegen.


La maternitat ha estat una experiència menystinguda i ignorada tant a la literatura, com a la filosofia, com a tot arreu. I potser ja és hora que de mica en mica ens atrevim a explicar-la en primera persona i capgirem la pel·lícula (ensucrada, cruel i hipòcrita al mateix temps) que se’ns ha inculcat des que érem petites: una pel·lícula on s’han esborrat les vivències de les dones, a qui no se’ls ha donat mai veu. Perquè estimar-se a si mateixa és un acte revolucionari, que diuen. Perquè tot està dissenyat perquè no ens agradem. I com que no agradar-se és una manera de no respectar-se, de vegades ens toca parar les màquines de la inèrcia quotidiana i (re)pensar què sentim i què fem.

El #PanxaConenta vol ser, també, un punt de partida per evocar les panxes reals de les dones en qualsevol etapa vital: sempre. “Como nuestra experiencia no está descrita —escriu Jane Lazarre al meravellós El nudo materno, publicat recentment per Las Afueras— tenemos que empezar desde el principio, y explicar en detalle cómo es en realidad. Solo así podríamos alterar los términos y las teorías que se ciernen sobre nuestra experiencia y que nos exigen que sacrifiquemos nuestro conocimiento propio ante la verdad establecida”. Començar des del principi no és fàcil. I trencar silencis encara ho és menys. No ens han educat per parlar de nosaltres... De fet, no ens han educat per parlar, sinó més aviat per escoltar i per dir que sí, que vale. Però suposo que per enfortir-nos ens toca sincerar-nos. I segurament és per aquest convenciment que provem d’assenyalar, una per una, les enganyifes d’un sistema on el nostre coneixement es menysté des de fa segles. On allò que compta i importa no té mai ni cos ni nom de dona. On els miralls que ens envolten reflecteixen models que no ens representen en res. 

Potser, del que es tracta és de mirar-nos. A nosaltres i entre nosaltres. I de trobar-nos. De ser-nos far i rem a la vegada. D’acompanyar-nos. I d’atrevir-nos a posar llum sobre les ombres que encara planen sobre els nostres cossos (que són cossos que ens pertanyen, no ho oblidem!). Perquè allò que ens passa individualment, ens passa col·lectivament. I perquè ens volem lliures i panxacontentes, evidentment.



[Article publicat a La Directa el 25 de juliol de 2018]

diumenge, 1 de juliol de 2018

Un passeig diferent


Avui faré una excepció i, en aquest meu blog on sempre hi penjo escrits, penjaré un vídeo que em fa il·lusió compartir. És l'entrevista que m'han fet a VOTV arran de la Beca d'Estudis Feministes Nativitat Yarza 2018, que just m'acaben de concedir.

Hi parlo del projecte que m'han premiat i i de la recerca que tot just ara començaré, en què estudiaré el fenomen del ciberfeminisme a Catalunya. Perquè avui més que mai, crec en el poder de les xarxes com a aliades dels moviments socials i, en concret, del moviment feminista. També del català.

Durant la conversa també explico com va néixer aquest blog i què és el que intento fer amb tots els articles que hi publico.

Bé, res, que aquí us la deixo!



dijous, 14 de juny de 2018

Periodisme decent en temps d'incertesa



A Granollers hi tenim una fàbrica on s’hi couen coses boniques i potents alhora i que, a més, funciona a tota màquina encara que de les seves xemeneies ja no en surti fum. El que en surt, en canvi, és coneixement, cultura i reflexions diverses. Roca Umbert Fàbrica de les Arts ha estat aquests dies la seu del Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC), un punt de trobada que ja és un clàssic per a moltes de les persones que ens dediquem a la comunicació.

En una de les taules rodones més interessants del programa, la directora del diari cooperatiu Jornada, Laia Altarriba, la degana del Col·legi de Periodistes Neus Bonet i la documentalista de TV3 Neus Mercadé, moderades per Empar Moliner, es preguntaven si era possible un periodisme decent en  temps d’incertesa. La conclusió va ser que sí, que és possible, però que és complicat, també. Per un periodisme compromès, deia Altarriba, hem de tenir clar que els mitjans tenen la capacitat de decidir on posen el focus i on no, i que hi ha realitats (deliberadament) ignorades que com a periodistes podem situar a l’agenda pública. Les ponents també recordaven que les batalles pel relat no són cap ximpleria, per tot allò que el llenguatge crea realitats i els mitjans construeixen imaginaris i tenen, per tant, una responsabilitat social (molt gran). Perquè no és el mateix parlar de presos i preses polítiques que de polítics i polítiques preses, com tampoc no ho és escriure fuga en lloc d’exili.

Però per un periodisme decent, apuntava Bonet, calen també unes condicions dignes per exercir-lo. En una enquesta recent entre prop de 300 periodistes, un 71% afirmaven trobar-se en una situació de precarietat, amb salaris ridículs, horaris impossibles, pressions salvatges i col·laboracions que ni tan sols es paguen. “Hem de fer que ser periodista sigui compatible amb la vida, perquè els i les periodistes tenim el mal costum de voler menjar i conciliar”, afirmaven les convidades.

Enmig d’aquest panorama, la programació del MAC seguia amb una altra taula rodona de temàtica oportuna i inquietant a la vegada: les fake news. Hi participaven el fotoperiodista Jordi Borràs i especialistes en comunicació com Míriam Hatibi, Miquel Pellicer, Marc Argemí i Josep M. Ganyet. Aquí el missatge era unànime: ens cal esperit crític per saber discernir entre allò que és propaganda i allò que és informació. Les fake news no són a les xarxes per casualitat, sinó que tenen una funció concreta. “Són, també, una arma política. I a la Catalunya del Procés això ha quedat molt clar”, alertava Borràs. El fenomen pescaclics, el periodisme a cop de tuit, els límits de la llibertat d’expressió o el preu que paguem per fer servir certes plataformes van ser també matèria de debat.
                                                                                        
La gràcia de jornades com aquestes rau en l’intercanvi de perspectives i en allò de fer l’esforç de prémer el botó de pausa, encara que sigui només per una estona, per intentar (re)pensar-nos. Com ens informem, nosaltres? Com comuniquem? De quines eines disposem? Ens autocensurem? Vaig sortir de la fàbrica amb un garbuix d’idees al cap i no massa optimista, però amb la sensació que aquell matí al MAC havia valgut la pena. Quina sort poder gaudir de xerrades com aquestes al costat de casa, i que necessari que és això d’aparcar la inèrcia de tant en tant per activar la consciència! Tant de bo sabéssim fer-ho en tots els àmbits de la nostra existència.


[Article publicat al diari EL 9 NOU l'11 de juny del 2018]

dimarts, 22 de maig de 2018

Moltes gràcies!


Això és una incursió ràpida (i tardana) per donar-vos les gràcies. Perquè si no fóssiu ara mateix a l'altre costat de la pantalla, llegint les lletres que teclejo amb la punta dels dits, aquest blog no seria el que és i potser, fins i tot, mireu què us dic, jo tampoc ja no seria la mateixa, a aquestes alçades. 

Fa uns dies vaig rebre el 43è Premi Vila de Martorell al millor blog literari, i la notícia em va fer molt contenta. No m'ho imaginava pas quan vaig obrir aquesta pàgina, que una bona primavera un jurat decidiria premiar-me i que acabaria pujant dalt d'un escenari amb molta llum i molta gent aplaudint-me i fotografiant-me. I us prometo que si mai m'ho haguessin predit m'hauria costat molt de creure. Però tampoc m'imaginava que hi penjaria tants escrits ni que el blog tindria les visites que té avui.


La vida és una broma va néixer una primavera de fa quatre anys, quan la meva filla gran tenia pocs mesos i sempre era amb mi. D'aquella època en recordo, sobretot, la llum de primera hora de la tarda, al menjador de casa. Ella dormia al bressol i jo escrivia a la taula de fusta. I així durant molts migdies, i moltes tardes, i moltes nits.

Al principi d'aquesta aventura, la sensació era una mica com allò dels missatges llançats al mar dins d'ampolles de vidre: no sabia si mai ningú els trobaria ni si serien capaços de provocar res a qui els llegís. Em sembla que no tenia massa clar què volia escriure, en realitat, però sentia ganes d'expressar-me d'una manera lliure o, com a mínim, d'intentar atrevir-m'hi.

Mica en mica, el projecte (que volia que fos personal, periodístic, literari i feminista) va anar creixent i des d'aleshores crec que només m'ha regalat sorpreses bones. O boníssimes.

I amb el temps he descobert, a més, que dins d'aquest mar estrany que són les xarxes hi ha persones que de tant en tant destapeu les ampolles que hi llanço en forma d'articles o d'històries. A totes vosaltres, moltes gràcies, de debò. És una sort i un plaer saber-vos a l'altra banda d'aquest ordinador.


PD. Escriure et fa feliç, em va comentar just ahir una companya, en un missatge, abans d'anar a dormir. I és ben bé així.


dimecres, 9 de maig de 2018

Molt soroll per uns mugrons



L’estiu passat un socorrista de les piscines de Ca l’Arenys, a l’Ametlla del Vallès, va fer venir la Policia Local a la instal·lació perquè dues usuàries prenien el sol sense la part de dalt del biquini. La policia, al seu torn, va alertar les banyistes que si no es cobrien els pits tal com marcava la normativa avisaria els Mossos i que s’exposaven a un delicte d’alteració a l’ordre públic i resistència a l’autoritat. Els agents van advertir-les que els podia caure una multa de fins a 600 euros a cadascuna i que fins i tot podien quedar retingudes a la comissaria de Granollers. Finalment, les dones es van tapar però, per sort, van voler que la història no acabés aquí (com passa amb tantes altres) i no van callar.

Els fets van aparèixer en diversos mitjans i elles mateixes van entrar una instància a l’ajuntament perquè canviés el reglament, que consideren “anacrònic i discriminatori”. Just fa unes setmanes el consistori —assessorat per l’Observatori d’Igualtat de Gènere de la Generalitat— els va donar una resposta: organitzaria una consulta entre les usuàries de les piscines municipals (Ca l’Arenys i Can Camp) per saber si preferien que s’hi tolerés el topless o si s’estimaven més que no. L'última notícia, però, és que la consulta es farà per internet i que serà oberta a totes les dones majors de 16 anys empadronades al poble.

D’entrada, aquesta solució sembla força innecessària. Com ja han declarat les dues afectades, del que es tracta és de reconèixer un dret, i en cap cas d’orquestrar tot un muntatge per polemitzar sobre com hem d’anar vestides les dones quan ens volem banyar. L’escriptora Bel Olid ho explica molt bé en un article que s’ha fet viral i on també presenta la campanya Mugrons lliures (seguiu-les per Twitter a @Mugronslliures).

Hi ha homes que es banyen amb eslip, i n’hi ha que porten banyadors que els arriben per sota el genoll o bé pantalonets que amb prou feines els tapen les cuixes. També hi ha homes que tot d’una els ha vingut de gust depilar-se les cames, o les aixelles o els engonals, o les tres coses a la vegada. I n’hi ha que es banyen ben peluts. Facin el que facin amb els seus pèls i portin el banyador que portin, però, ningú no els jutja quan prenen el sol. No se’ls tracta de bruts, ni de poc feministes, ni de provocadors, ni de res de res. Són ben lliures d’anar com vulguin.  

Però amb les dones la cosa canvia, ja ho sabem. Per començar hi ha normatives com aquestes, on es permet que els banyistes ensenyin el tòrax però es prohibeix fer-ho a les dones. És curiós, tenint en compte que es tracta de la mateixa part del cos, i que hi ha senyors amb els pits més grossos que moltes senyores. Però hi ha uns mugrons que molesten i n’hi ha uns que no.

La consulta ametllatana fa allò tan habitual de posar el focus i el debat en com han d’anar vestides les dones, però no els homes, i segueix el joc a un sistema molt acostumat a criminalitzar el cos femení. A tractar-lo com si fos un problema i com si calgués negociar-ne la seva exposició en públic per por d’ofendre. Hauria estat molt més encertat emetre un mea culpa, demanar disculpes i rectificar una normativa que penalitza les dones per fer exactament el mateix que sí que poden fer els homes. Sense que això es traduís, esclar, en cap mena d’obligació per a qui preferís anar amb la part de dalt del banyador (seria com no haver entès res de res, si no).

En lloc d’organitzar consultes per discutir quants centímetres de pell podem ensenyar aquest estiu a les piscines d’aquí i d’allà, seria (molt) bo dedicar totes aquestes energies a avançar justament en la direcció contrària: la igualtat de gènere. Que després, amb sentències com la de la Manada, ens posem de seguida les mans al cap, però potser cal preguntar-nos què podem fer, en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana, perquè les dones ens puguem moure amb la mateixa llibertat que els homes: tant de nit com de dia, tant en festes populars com a la gespa d’una piscina.



divendres, 13 d’abril de 2018

Dones, silencis i Alcalá-Meco


És impossible no pensar en els presos i les preses polítiques si circules pel tram de la C17 que uneix la Garriga amb Vic. A banda i banda de l’autovia hi voleien una quantitat incomptable (em sembla infinita) de llaços grocs: n’hi ha a les tanques, a les baranes, als arbres... Moguts pel vent i per la velocitat dels cotxes, són un recordatori tossut de la injustícia que viuen totes les persones que darrerament han estat empresonades tan lluny d’aquests paisatges, ara esquitxats de groc, d’una primavera que tot just esclata. Mentre els dies passen i els ametllers floreixen, l’actualitat política del país segueix entre tenebres. I ens esforcem per pensar en qui no hi és, perquè ha hagut de marxar. En qui encara hi és, però aviat haurà d’anar a declarar. En qui no hi és, perquè ja l’han empresonat.

Entre l’allau de notícies agres, als mitjans es parla dels presos polítics, però no tant de les preses. A les tertúlies s’esmenten Estremera i Soto del Real, però no tant Alcalá-Meco. I un cop més, ens n’adonem que de les dones que són a la presó ens n’arriba menys informació. La mateixa Dolors Bassa, quan el passat mes de novembre va sortir de la presó on torna a estar tancada, va lamentar que tant a ella com a la també consellera Meritxell Borràs se’ls hagués fet molt menys cas que als altres empresonats. En una entrevista, les dues polítiques fins i tot van expressar la tristesa que sentien quan als mitjans s’explicaven les condicions de les cel·les dels homes però no de les seves, que tenien unes característiques encara pitjors.

Si s’investiga una mica sobre el tema, aviat es descobreix que la d’Alcalá-Meco és una de les presons més antigues i amb les instal·lacions més precàries de la Comunitat de Madrid i que, com a presó de dones, compta amb menys recursos i serveis que les altres. En un article recent al diari Ara, l’especialista Elisabet Almeda alertava d’un abús de medicalització en les internes i recordava episodis de denúncies d’abusos sexuals comesos per funcionaris d’aquest centre.

Diversos col·lectius de dones van convocar fa una setmana un acte de reconeixement a Carme Forcadell i Dolors Bassa, empresonades a Alacá-Meco, però també a la resta de dones que han marxat a l’exili o que han estat encausades. “Us tenim presents. Us diem ben fort i clar que mai sereu invisibilitzades. (...) Cap dona restarà en l’oblit i cap revolució quedarà en segon terme”, afirmava el manifest que va llegir-se a la plaça de la Vila de Gràcia. I és que les experiències de les dones tendeixen a ser esborrades del mapa.

En aquests temps de repressió, les dones corren (com sempre) més riscos, es trobin en la situació que es trobin. Ho constatem en les polítiques empresonades, en les que han estat citades a declarar, en les que han emprès el camí de l’exili. Però també en totes aquelles dones que l’1 d’octubre van denunciar agressions sexuals per part dels policies i els guàrdies civils que van carregar contra la població. O en la fotoperiodista que ha denunciat que un agent dels Mossos d’Esquadra va colpejar-li el pit quan ella fotografiava les concentracions del 23 de març, degudament acreditada i poc després d’haver superat un càncer de mama.

Per tot plegat, quan aquest diumenge sortim a manifestar-nos per la llibertat dels presos i les preses recordem, si us plau, les dues dones que des de fa massa nits dormen a Alcalá-Meco. I totes les que s’han hagut d’exiliar. I les que han patit agressions diverses. Fem-los saber que no estan soles, que a elles tampoc les hem oblidat... I capgirem d’una vegada el relat que margina les dones i les difumina de la versió oficial. “El silenci és el que permet que la gent pateixi sense remei, el que permet que les hipocresies i les mentides creixin i floreixin i que els crims siguin impunes. Si les nostres veus són aspectes essencials de la humanitat, que se’ns converteixi en persones sense veu és deshumanitzar-nos o excloure’ns de la nostra humanitat. I la història del silenci és central en la història de les dones”, escriu l’activista Rebecca Solnit —si encara no l’heu llegida, feu-ho— al seu darrer llibre La mare de totes les preguntes (Angle Editorial, 2018). La reflexió és d’allò més trista, però molt bona.


*Just després d'escriure aquest article, la Guàrdia Civil  detenia Tamara Carrasco, del CDR de Viladecans. Des d'aquí, una forta abraçada i tot el suport!


[Article publicat al diari EL 9 NOU el 13 d'abril del 2018]

dijous, 22 de març de 2018

Oxitocina a la ràdio pública



Des de fa unes setmanes, i encara que no se n’hagi parlat gaire, tenim una bona notícia radiofònica. Bé, radiofònica i social, de fet. Resulta que Catalunya Ràdio ha estrenat un programa, de nom Oxitocina, dedicat a qüestions relacionades amb les maternitats, les paternitats i la criança en general. El condueixen Mireia Izard i Montse Barcon i s’emet cada divendres a les sis de la tarda al dial digital de l’emissora.

L’espai, de poc més de mitja hora de durada, es presenta com “un programa que explica moltes de les coses que ningú va dir a mares i pares abans de convertir-se en mares i pares i que explica allò que ningú no els va ensenyar quan van sortir de l'hospital”.  I la veritat és que, per ara, ho fa molt bé.

A partir d’entrevistes i tertúlies amb persones expertes en suport a la criança, pediatria, psicologia i molts altres camps, a Oxitocina s’hi tracten des dels drets legals que té una dona embarassada fins a les rebequeries típiques dels dos anys, la diversitat familiar, el puerperi o les primeres nits a casa després del part. A més de donar consells i assessorar la gent que està criant, el programa també facilita una agenda d’activitats babyfriendly, recomana sèries, proposa llocs especialment adequats per moure’s amb criatures i recrea escenes típiques del dia a dia amb infants.

Una de les millors seccions del programa la trobem al seu inici, on una persona més o menys coneguda confessa, sense tabús i amb franquesa, què ha suposat per a ella el fet de convertir-se en mare o pare. Com ha canviat la seva vida des que va néixer la criatura. Què és el que més li ha costat. Què és el que més li agrada. Com recorda els primers instants... I és d’aquesta manera aparentment tan simple, obrint el micròfon per donar veu a les vivències que sovint queden amagades sota el vel de l’àmbit domèstic, que s’aconsegueixen traslladar a l’esfera pública un munt d’experiències personals relacionades amb la criança per compartir-les, reconèixer-les i, en definitiva, donar-los el valor social que es mereixen.

Amb un estil desenfadat, i com qui no vol la cosa, Oxitocina posa el focus sobre el treball reproductor i les tasques de cura, una feina que segueix sent devaluada i menystinguda i que encara ara arrossega l’etiqueta d’afer privat (o directament d’afer de dones i per tant de poquíssima importància en l’imaginari de molts). Més enllà dels continguts que s’hi presenten, que podem trobar més o menys encertats segons el tractament que reben, el que realment il·lusiona és aquesta aposta per col·locar la criança i l’univers que l’envolta a la graella de la ràdio pública.

I és que si els mitjans poden parlar de política, d’esports, de cultura, d’economia... és perquè hi ha un munt de persones (la majora d’elles dones) duent a terme cada dia i durant els 365 dies de l’any aquesta tasca invisible que consisteix a tenir cura de la vida, en el sentit literal de l’expressió. Que bé que ho sabem, que aquesta feina no es fa sola, sinó gràcies a la dedicació (ignorada) d’una part importantíssima de la població.

Amb programes com Oxitocina allò de “posar la vida al centre”, tan repetit en certs discursos de moda, es tradueix en una acció concreta. I es contribueix, alhora, a fer entendre la criança com una responsabilitat col·lectiva, i no pas individual. Perquè allò que no s’anomena és com si no existís, que va dir Steiner... I per reconèixer aquests treballs cal donar-los la visibilitat que la societat els nega (malgrat que en són una part essencial), tot espolsant-ne els silencis, les solituds i els aïllaments que carreguen. Per tot plegat, l’enhorabona a l’equip de persones que cada setmana preparen una nova dosi d’aquesta Oxitocina que tant ens cal. A totes elles, moltes gràcies i fins divendres!



divendres, 16 de març de 2018

Homes que envien coses per Whatsapp



Ara que hem conegut els missatges masclistes que corrien pel mòbil d’un diputat —que, per cert, deuen ser els mateixos que circulen pels de molts altres polítics, empresaris, periodistes, congressistes o directors de pel·lícules— potser és un bon moment per parlar de l’ús que moltíssims homes fan del Whatsapp com a eina per burlar-se de les dones.

Fa uns dies, coincidint amb el 8M, deambulaven per la xarxa un munt d’acudits masclistes que, a mode de rabieta, pretenien ridiculitzar el moviment feminista i situar la dona dins la casella d’ésser submís i sense capacitat d’agència. Són les “bromes” que ja no queda bé fer als bars, per sexistes, però que a través de l’anonimat, el coratge i la pretesa informalitat que ens brinden les tecnologies més d’un s’atreveix a enviar, sobretot en grups de Whatsapp integrats exclusivament per homes (heterosexuals). En aquests grups també hi són habituals les fotografies i els vídeos pornogràfics en què apareixen noies maltractades, humiliades o vexades per homes que les tracten com a objectes sexuals.

Aquestes formes virtuals de violència i masclisme estan d’allò més normalitzades i sota la màscara de “l’humor” s’han convertit en quotidianes: els continguts s’envien i s’obren a molts dispositius a qualsevol hora i sota qualsevol pretext. I la seva alta càrrega misògina, de fet, es fa servir com a eina socialitzadora dins les dinàmiques dels xats, com a excusa “graciosa” per trencar el gel, iniciar una conversa o preguntar quins plans hi ha.

Una figura clau d’aquest fenomen és la d’aquells usuaris que actuen com a principals emissors d’aquests missatges entre els seus contactes. Segons s’ha vist, es tracta d’homes que necessiten reivindicar-se com a mascles alfa i sentir-se admirats pels altres, que tenen una baixa autoestima i creuen que a través d’aquesta pràctica reafirmen la seva virilitat. Però aquests personatges no són els únics que hi intervenen: també ho fan aquells que quan disposen de les imatges s’afanyen a comentar-les, aplaudir-les i reenviar-les.

Ara que tants homes han demanat quin havia de ser el seu paper a la vaga del 8M, que tants homes han assistit a la manifestació, que tants homes han declarat  el seu compromís amb la igualtat... seria bo preguntar-los què fan quan a les seves pantalles hi arriben continguts misògins. Per a tots aquells que pregunten com poden sumar-se a la causa feminista sembla de sentit comú proposar-los que siguin capaços de prendre partit, en això de combatre el masclisme, i demostrin el seu rebuig cada vegada que els caigui a les mans un missatge d’aquestes característiques. Que siguin prou valents per explicar als seus camarades que propagar aquesta mena d’artilleria no és ni guai ni modern ni progre, sinó masclista. Que s’adonin que callar els fa còmplices de la maquinària que perpetua i legitima les violències contra les dones. Que assumeixin la seva part de responsabilitat en aquesta lluita. Contribuiran, aleshores sí, a construir una societat més justa, més igualitària i, per descomptat, menys hipòcrita.
                                       
[Article publicat a El Periódico el 15 de març de 2018]

dimarts, 27 de febrer de 2018

(Re)enamorar-se



{I entremig dels raspalls de dents i la roba desendreçada (al mateix armari), de les paelles per rentar, el saler nou i les claus del pis  (sempre al calaixet de l’entrada), un bon dia, retrobar-nos. En un gest. En una paraula. En la descàrrega d’una complicitat inesperada. En un nosaltres dit en veu alta.}


Pugem al terrat, avui que plou. Que el vent moll de la nit ens llepi les galtes. Que ens mirin els gats. La ciutat dorm, o balla. O badalla. I tot (ens) sembla nou.

Badem-nos. Als nostres peus (tu duus les sabatilles de quadres, jo els mitjons gruixuts d’estar per casa), un escampall de finestres i balcons. Als nostres caps, només la lluna(ssa) blanca.

Ens enfilem més amunt encara, a la teulada, seiem l’un al costat de l’altra entre antenes i estenedors. El meu braç toca el teu, les mans se’ns fonen, els dits se’ns trenen. I mica en mica, l’olor fredíssima dels estels ens petoneja les orelles.

Tenim la pell molla i l’ànima xopa. La pluja ens regalima per dins les ganes i les samarretes. Fa fred i fa calor. Ens cerquem per tots els racons dels cossos fins a submergir-nos dins d'aquell punt (infinit) de la nostra història. 

Que rodoli el món i que els trens no parin, que sonin mil cançons i que els ocells s'enlairin!  Som pols de fada en un cel sense memòria. I som aigua, i som onada. I som galàxia. I som un orgasme (etern).

La lluna fa l’amor amb nosaltres, aquesta nit, com tantes altres... I la posteritat esclata en un demà ple de nostàlgia.

Us enyorava. 

I en el silenci de la matinada, tot d’una, aquella mirada. Tu i jo ens hem enamorat moltes vegades. 

Ja no plou. La certesa tremola en cadascuna de les gotes que ens cauen pels cabells. L'instant, es pon.