diumenge, 3 de desembre de 2017

Escarxofar-se en la queixa


Ser conscients dels problemes del món està molt bé i és, sobretot, necessari. Com també ho és assenyalar-los i lamentar-los. Però no n’hi ha prou, amb això: per canviar realment les coses cal passar a l’acció. Aquest és una de les moltes veritats que l’activista i escriptora Rebecca Solnit dispara des del seu llibre Esperança dins la foscor, recentment publicat per Angle Editorial i traduït per Bel Olid.

Per a Solnit hi ha un perfil de progre molt estès dins les esquerres que en lloc d’afavorir el canvi n’acaba sent un fre. Es tracta d’aquelles persones que viuen escarxofades en la queixa i que es dediquen, bàsicament, a profetitzar desgràcies. Són gent a qui encanta tenir el que ella anomena ‹‹La conversa››, que no és més que “un bombardeig de queixes mútues sobre com de fatal va tot”. Ser testimoni o participar de ‹‹La conversa››, té efectes paralitzadors i condueix a la desesperança, a la sensació que el vaixell s’enfonsa i que ja tot està perdut, que el desastre és imminent i ja és massa tard per evitar-lo.

Aquesta figura derrotista es preocupa més de tenir raó i reafirmar el propi discurs que de capgirar la situació, i encomana desolació i pessimisme. Posa, a la pràctica, pals a les rodes a qualsevol oportunitat de transformació i és una postura d’allò més còmoda per a aquells que mai no estan disposats a moure un dit i que han trobat, en aquest rol, l’excusa perfecta per jutjar-ho tot des del sofà de casa o des dels privilegis de la seva posició.

Davant d’aquesta actitud, que ens porta directament a l’abisme, l’autora defensa l’esperança com a motor d’acció i ens recorda el nostre poder transformador. Perquè quedar-se de braços plegats no serveix de res. I aferrar-se a la decepció és, a més de poc útil, una drecera directa a la depressió profunda. El que ens cal, diu, és reivindicar l’esperança com a finestra oberta a la possibilitat d’un canvi: “L’esperança és una aposta. És una aposta pel futur, pels teus desitjos, per la possibilitat que el cor obert i la incertesa valguin més que la grisor i la seguretat. L’esperança és perillosa, i alhora és el contrari de la por, perquè viure és arriscar”.

I és que l’esperança genera acció, i sovint també alegria, perquè actuar segons els nostres ideals ens fa sentir bé i ens fa creure que tenim alguna mena de paper en aquest món on ens ha tocat viure: que no en som tan sols públic espectador, sinó que tenim la capacitat de construir escenaris més dignes (o com a mínim, de provar-ho). Per convèncer-nos de la nostra força, tant personal com col·lectiva, només hem de mirar enrere i repassar totes les revolucions i totes les victòries assolides al llarg de la història (les grans, però sobretot les petites, que sovint passen desapercebudes i que hem d’aprendre a celebrar perquè són motiu d’inspiració i lluita).

L’esperança i l’alegria són, doncs, un bon antídot contra els discursos immobilistes i desmoralitzadors, i un raig de llum per a l’activisme. Solnit ho explica amb una lucidesa deliciosa: “L’alegria no traeix l’activisme, sinó que l’alimenta. I quan t’encares amb una política que aspira a fer-te sentir temorós, alienat i aïllat, l’alegria és una bona manera de començar la insurrecció”. I encara: “L’alegria és una força revolucionària en si mateixa contra la malenconia i l’avorriment i l’aïllament de la vida diària”.

El missatge és clar: deixem-nos estar de laments i lliçonetes, i atrevim-nos a mirar l’horitzó com un lloc que ens pertany i amb un somriure. No té cap sentit desentendre’ns-en i deixar-nos arrossegar a la deriva: podem arriscar-nos i (intentar) agafar el timó. Si ho fem no només esdevindrem la resistència a la resignació i al conformisme, sinó que contribuirem a crear una societat que probablement no serà perfecta, però que —de ben segur— serà molt millor que aquesta.

Dins la foscor hi ha esperança, sí. I molta! Que s’escriguin llibres com aquest n’és un exemple (meravellós).





[Article publicat al diari Núvol el 3 de desembre de 2017]




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris