dijous, 22 de març de 2018

Oxitocina a la ràdio pública



Des de fa unes setmanes, i encara que no se n’hagi parlat gaire, tenim una bona notícia radiofònica. Bé, radiofònica i social, de fet. Resulta que Catalunya Ràdio ha estrenat un programa, de nom Oxitocina, dedicat a qüestions relacionades amb les maternitats, les paternitats i la criança en general. El condueixen Mireia Izard i Montse Barcon i s’emet cada divendres a les sis de la tarda al dial digital de l’emissora.

L’espai, de poc més de mitja hora de durada, es presenta com “un programa que explica moltes de les coses que ningú va dir a mares i pares abans de convertir-se en mares i pares i que explica allò que ningú no els va ensenyar quan van sortir de l'hospital”.  I la veritat és que, per ara, ho fa molt bé.

A partir d’entrevistes i tertúlies amb persones expertes en suport a la criança, pediatria, psicologia i molts altres camps, a Oxitocina s’hi tracten des dels drets legals que té una dona embarassada fins a les rebequeries típiques dels dos anys, la diversitat familiar, el puerperi o les primeres nits a casa després del part. A més de donar consells i assessorar la gent que està criant, el programa també facilita una agenda d’activitats babyfriendly, recomana sèries, proposa llocs especialment adequats per moure’s amb criatures i recrea escenes típiques del dia a dia amb infants.

Una de les millors seccions del programa la trobem al seu inici, on una persona més o menys coneguda confessa, sense tabús i amb franquesa, què ha suposat per a ella el fet de convertir-se en mare o pare. Com ha canviat la seva vida des que va néixer la criatura. Què és el que més li ha costat. Què és el que més li agrada. Com recorda els primers instants... I és d’aquesta manera aparentment tan simple, obrint el micròfon per donar veu a les vivències que sovint queden amagades sota el vel de l’àmbit domèstic, que s’aconsegueixen traslladar a l’esfera pública un munt d’experiències personals relacionades amb la criança per compartir-les, reconèixer-les i, en definitiva, donar-los el valor social que es mereixen.

Amb un estil desenfadat, i com qui no vol la cosa, Oxitocina posa el focus sobre el treball reproductor i les tasques de cura, una feina que segueix sent devaluada i menystinguda i que encara ara arrossega l’etiqueta d’afer privat (o directament d’afer de dones i per tant de poquíssima importància en l’imaginari de molts). Més enllà dels continguts que s’hi presenten, que podem trobar més o menys encertats segons el tractament que reben, el que realment il·lusiona és aquesta aposta per col·locar la criança i l’univers que l’envolta a la graella de la ràdio pública.

I és que si els mitjans poden parlar de política, d’esports, de cultura, d’economia... és perquè hi ha un munt de persones (la majora d’elles dones) duent a terme cada dia i durant els 365 dies de l’any aquesta tasca invisible que consisteix a tenir cura de la vida, en el sentit literal de l’expressió. Que bé que ho sabem, que aquesta feina no es fa sola, sinó gràcies a la dedicació (ignorada) d’una part importantíssima de la població.

Amb programes com Oxitocina allò de “posar la vida al centre”, tan repetit en certs discursos de moda, es tradueix en una acció concreta. I es contribueix, alhora, a fer entendre la criança com una responsabilitat col·lectiva, i no pas individual. Perquè allò que no s’anomena és com si no existís, que va dir Steiner... I per reconèixer aquests treballs cal donar-los la visibilitat que la societat els nega (malgrat que en són una part essencial), tot espolsant-ne els silencis, les solituds i els aïllaments que carreguen. Per tot plegat, l’enhorabona a l’equip de persones que cada setmana preparen una nova dosi d’aquesta Oxitocina que tant ens cal. A totes elles, moltes gràcies i fins divendres!



divendres, 16 de març de 2018

Homes que envien coses per Whatsapp



Ara que hem conegut els missatges masclistes que corrien pel mòbil d’un diputat —que, per cert, deuen ser els mateixos que circulen pels de molts altres polítics, empresaris, periodistes, congressistes o directors de pel·lícules— potser és un bon moment per parlar de l’ús que moltíssims homes fan del Whatsapp com a eina per burlar-se de les dones.

Fa uns dies, coincidint amb el 8M, deambulaven per la xarxa un munt d’acudits masclistes que, a mode de rabieta, pretenien ridiculitzar el moviment feminista i situar la dona dins la casella d’ésser submís i sense capacitat d’agència. Són les “bromes” que ja no queda bé fer als bars, per sexistes, però que a través de l’anonimat, el coratge i la pretesa informalitat que ens brinden les tecnologies més d’un s’atreveix a enviar, sobretot en grups de Whatsapp integrats exclusivament per homes (heterosexuals). En aquests grups també hi són habituals les fotografies i els vídeos pornogràfics en què apareixen noies maltractades, humiliades o vexades per homes que les tracten com a objectes sexuals.

Aquestes formes virtuals de violència i masclisme estan d’allò més normalitzades i sota la màscara de “l’humor” s’han convertit en quotidianes: els continguts s’envien i s’obren a molts dispositius a qualsevol hora i sota qualsevol pretext. I la seva alta càrrega misògina, de fet, es fa servir com a eina socialitzadora dins les dinàmiques dels xats, com a excusa “graciosa” per trencar el gel, iniciar una conversa o preguntar quins plans hi ha.

Una figura clau d’aquest fenomen és la d’aquells usuaris que actuen com a principals emissors d’aquests missatges entre els seus contactes. Segons s’ha vist, es tracta d’homes que necessiten reivindicar-se com a mascles alfa i sentir-se admirats pels altres, que tenen una baixa autoestima i creuen que a través d’aquesta pràctica reafirmen la seva virilitat. Però aquests personatges no són els únics que hi intervenen: també ho fan aquells que quan disposen de les imatges s’afanyen a comentar-les, aplaudir-les i reenviar-les.

Ara que tants homes han demanat quin havia de ser el seu paper a la vaga del 8M, que tants homes han assistit a la manifestació, que tants homes han declarat  el seu compromís amb la igualtat... seria bo preguntar-los què fan quan a les seves pantalles hi arriben continguts misògins. Per a tots aquells que pregunten com poden sumar-se a la causa feminista sembla de sentit comú proposar-los que siguin capaços de prendre partit, en això de combatre el masclisme, i demostrin el seu rebuig cada vegada que els caigui a les mans un missatge d’aquestes característiques. Que siguin prou valents per explicar als seus camarades que propagar aquesta mena d’artilleria no és ni guai ni modern ni progre, sinó masclista. Que s’adonin que callar els fa còmplices de la maquinària que perpetua i legitima les violències contra les dones. Que assumeixin la seva part de responsabilitat en aquesta lluita. Contribuiran, aleshores sí, a construir una societat més justa, més igualitària i, per descomptat, menys hipòcrita.
                                       
[Article publicat a El Periódico el 15 de març de 2018]