Oxitocina a la ràdio pública

Des de fa unes setmanes, i encara que no se n’hagi parlat gaire, tenim una bona notícia radiofònica. Bé, radiofònica i social, de fet. Resulta que Catalunya Ràdio ha estrenat un programa, de nom Oxitocina, dedicat a qüestions relacionades amb les maternitats, les paternitats i la criança en general. El condueixen Mireia Izard i Montse Barcon i s’emet cada divendres a les sis de la tarda al dial digital de l’emissora.

L’espai, de poc més de mitja hora de durada, es presenta com “un programa que explica moltes de les coses que ningú va dir a mares i pares abans de convertir-se en mares i pares i que explica allò que ningú no els va ensenyar quan van sortir de l'hospital”.  I la veritat és que, per ara, ho fa molt bé.

A partir d’entrevistes i tertúlies amb persones expertes en suport a la criança, pediatria, psicologia i molts altres camps, a Oxitocina s’hi tracten des dels drets legals que té una dona embarassada fins a les rebequeries típiques dels dos anys, la diversitat familiar, el puerperi o les primeres nits a casa després del part. A més de donar consells i assessorar la gent que està criant, el programa també facilita una agenda d’activitats babyfriendly, recomana sèries, proposa llocs especialment adequats per moure’s amb criatures i recrea escenes típiques del dia a dia amb infants.

Una de les millors seccions del programa la trobem al seu inici, on una persona més o menys coneguda confessa, sense tabús i amb franquesa, què ha suposat per a ella el fet de convertir-se en mare o pare. Com ha canviat la seva vida des que va néixer la criatura. Què és el que més li ha costat. Què és el que més li agrada. Com recorda els primers instants... I és d’aquesta manera aparentment tan simple, obrint el micròfon per donar veu a les vivències que sovint queden amagades sota el vel de l’àmbit domèstic, que s’aconsegueixen traslladar a l’esfera pública un munt d’experiències personals relacionades amb la criança per compartir-les, reconèixer-les i, en definitiva, donar-los el valor social que es mereixen.

Amb un estil desenfadat, i com qui no vol la cosa, Oxitocina posa el focus sobre el treball reproductor i les tasques de cura, una feina que segueix sent devaluada i menystinguda i que encara ara arrossega l’etiqueta d’afer privat (o directament d’afer de dones i per tant de poquíssima importància en l’imaginari de molts). Més enllà dels continguts que s’hi presenten, que podem trobar més o menys encertats segons el tractament que reben, el que realment il·lusiona és aquesta aposta per col·locar la criança i l’univers que l’envolta a la graella de la ràdio pública.

I és que si els mitjans poden parlar de política, d’esports, de cultura, d’economia... és perquè hi ha un munt de persones (la majora d’elles dones) duent a terme cada dia i durant els 365 dies de l’any aquesta tasca invisible que consisteix a tenir cura de la vida, en el sentit literal de l’expressió. Que bé que ho sabem, que aquesta feina no es fa sola, sinó gràcies a la dedicació (ignorada) d’una part importantíssima de la població.

Amb programes com Oxitocina allò de “posar la vida al centre”, tan repetit en certs discursos de moda, es tradueix en una acció concreta. I es contribueix, alhora, a fer entendre la criança com una responsabilitat col·lectiva, i no pas individual. Perquè allò que no s’anomena és com si no existís, que va dir Steiner... I per reconèixer aquests treballs cal donar-los la visibilitat que la societat els nega (malgrat que en són una part essencial), tot espolsant-ne els silencis, les solituds i els aïllaments que carreguen. Per tot plegat, l’enhorabona a l’equip de persones que cada setmana preparen una nova dosi d’aquesta Oxitocina que tant ens cal. A totes elles, moltes gràcies i fins divendres!