Des de fa unes setmanes, i encara que no se n’hagi parlat
gaire, tenim una bona notícia radiofònica. Bé, radiofònica i social, de fet.
Resulta que Catalunya Ràdio ha estrenat un programa, de nom Oxitocina, dedicat a qüestions relacionades
amb les maternitats, les paternitats i la criança en general. El condueixen
Mireia Izard i Montse Barcon i s’emet cada divendres a les sis de la tarda al
dial digital de l’emissora.
L’espai, de poc més de mitja hora de durada, es presenta
com “un programa que explica moltes de les coses
que ningú va dir a mares i pares abans de convertir-se en mares i pares i que
explica allò que ningú no els va ensenyar quan van sortir de l'hospital”. I la veritat és que, per ara, ho fa molt bé.
A partir d’entrevistes i tertúlies amb
persones expertes en suport a la criança, pediatria, psicologia i molts altres
camps, a Oxitocina s’hi tracten des
dels drets legals que té una dona embarassada fins a les rebequeries típiques
dels dos anys, la diversitat familiar, el puerperi o les primeres nits a casa
després del part. A més de donar consells i assessorar la gent que està criant,
el programa també facilita una agenda d’activitats babyfriendly, recomana sèries, proposa llocs especialment adequats
per moure’s amb criatures i recrea escenes típiques del dia a dia amb infants.
Una de les millors seccions del programa
la trobem al seu inici, on una persona més o menys coneguda confessa, sense
tabús i amb franquesa, què ha suposat per a ella el fet de convertir-se en mare
o pare. Com ha canviat la seva vida des que va néixer la criatura. Què és el
que més li ha costat. Què és el que més li agrada. Com recorda els primers
instants... I és d’aquesta manera aparentment tan simple, obrint el micròfon
per donar veu a les vivències que sovint queden amagades sota el vel de l’àmbit
domèstic, que s’aconsegueixen traslladar a l’esfera pública un munt
d’experiències personals relacionades amb la criança per compartir-les,
reconèixer-les i, en definitiva, donar-los el valor social que es mereixen.
Amb un estil desenfadat, i com qui no
vol la cosa, Oxitocina posa el focus
sobre el treball reproductor i les tasques de cura, una feina que segueix sent
devaluada i menystinguda i que encara ara arrossega l’etiqueta d’afer privat (o
directament d’afer de dones i per tant de poquíssima importància en l’imaginari
de molts). Més enllà dels continguts que s’hi presenten, que podem trobar més o
menys encertats segons el tractament que reben, el que realment il·lusiona és
aquesta aposta per col·locar la criança i l’univers que l’envolta a la graella
de la ràdio pública.
I és que si els mitjans poden parlar de
política, d’esports, de cultura, d’economia... és perquè hi ha un munt de
persones (la majora d’elles dones) duent a terme cada dia i durant els 365 dies
de l’any aquesta tasca invisible que consisteix a tenir cura de la vida, en el
sentit literal de l’expressió. Que bé que ho sabem, que aquesta feina no es fa
sola, sinó gràcies a la dedicació (ignorada) d’una part importantíssima de la població.
Amb programes com Oxitocina allò de “posar la vida al centre”, tan repetit en certs
discursos de moda, es tradueix en una acció concreta. I es contribueix, alhora,
a fer entendre la criança com una responsabilitat col·lectiva, i no pas
individual. Perquè allò que no s’anomena és com si no existís, que va dir
Steiner... I per reconèixer aquests treballs cal donar-los la visibilitat que
la societat els nega (malgrat que en són una part essencial), tot espolsant-ne
els silencis, les solituds i els aïllaments que carreguen. Per tot plegat,
l’enhorabona a l’equip de persones que cada setmana preparen una nova dosi
d’aquesta Oxitocina que tant ens cal.
A totes elles, moltes gràcies i fins divendres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris