divendres, 13 d’abril de 2018

Dones, silencis i Alcalá-Meco


És impossible no pensar en els presos i les preses polítiques si circules pel tram de la C17 que uneix la Garriga amb Vic. A banda i banda de l’autovia hi voleien una quantitat incomptable (em sembla infinita) de llaços grocs: n’hi ha a les tanques, a les baranes, als arbres... Moguts pel vent i per la velocitat dels cotxes, són un recordatori tossut de la injustícia que viuen totes les persones que darrerament han estat empresonades tan lluny d’aquests paisatges, ara esquitxats de groc, d’una primavera que tot just esclata. Mentre els dies passen i els ametllers floreixen, l’actualitat política del país segueix entre tenebres. I ens esforcem per pensar en qui no hi és, perquè ha hagut de marxar. En qui encara hi és, però aviat haurà d’anar a declarar. En qui no hi és, perquè ja l’han empresonat.

Entre l’allau de notícies agres, als mitjans es parla dels presos polítics, però no tant de les preses. A les tertúlies s’esmenten Estremera i Soto del Real, però no tant Alcalá-Meco. I un cop més, ens n’adonem que de les dones que són a la presó ens n’arriba menys informació. La mateixa Dolors Bassa, quan el passat mes de novembre va sortir de la presó on torna a estar tancada, va lamentar que tant a ella com a la també consellera Meritxell Borràs se’ls hagués fet molt menys cas que als altres empresonats. En una entrevista, les dues polítiques fins i tot van expressar la tristesa que sentien quan als mitjans s’explicaven les condicions de les cel·les dels homes però no de les seves, que tenien unes característiques encara pitjors.

Si s’investiga una mica sobre el tema, aviat es descobreix que la d’Alcalá-Meco és una de les presons més antigues i amb les instal·lacions més precàries de la Comunitat de Madrid i que, com a presó de dones, compta amb menys recursos i serveis que les altres. En un article recent al diari Ara, l’especialista Elisabet Almeda alertava d’un abús de medicalització en les internes i recordava episodis de denúncies d’abusos sexuals comesos per funcionaris d’aquest centre.

Diversos col·lectius de dones van convocar fa una setmana un acte de reconeixement a Carme Forcadell i Dolors Bassa, empresonades a Alacá-Meco, però també a la resta de dones que han marxat a l’exili o que han estat encausades. “Us tenim presents. Us diem ben fort i clar que mai sereu invisibilitzades. (...) Cap dona restarà en l’oblit i cap revolució quedarà en segon terme”, afirmava el manifest que va llegir-se a la plaça de la Vila de Gràcia. I és que les experiències de les dones tendeixen a ser esborrades del mapa.

En aquests temps de repressió, les dones corren (com sempre) més riscos, es trobin en la situació que es trobin. Ho constatem en les polítiques empresonades, en les que han estat citades a declarar, en les que han emprès el camí de l’exili. Però també en totes aquelles dones que l’1 d’octubre van denunciar agressions sexuals per part dels policies i els guàrdies civils que van carregar contra la població. O en la fotoperiodista que ha denunciat que un agent dels Mossos d’Esquadra va colpejar-li el pit quan ella fotografiava les concentracions del 23 de març, degudament acreditada i poc després d’haver superat un càncer de mama.

Per tot plegat, quan aquest diumenge sortim a manifestar-nos per la llibertat dels presos i les preses recordem, si us plau, les dues dones que des de fa massa nits dormen a Alcalá-Meco. I totes les que s’han hagut d’exiliar. I les que han patit agressions diverses. Fem-los saber que no estan soles, que a elles tampoc les hem oblidat... I capgirem d’una vegada el relat que margina les dones i les difumina de la versió oficial. “El silenci és el que permet que la gent pateixi sense remei, el que permet que les hipocresies i les mentides creixin i floreixin i que els crims siguin impunes. Si les nostres veus són aspectes essencials de la humanitat, que se’ns converteixi en persones sense veu és deshumanitzar-nos o excloure’ns de la nostra humanitat. I la història del silenci és central en la història de les dones”, escriu l’activista Rebecca Solnit —si encara no l’heu llegida, feu-ho— al seu darrer llibre La mare de totes les preguntes (Angle Editorial, 2018). La reflexió és d’allò més trista, però molt bona.


*Just després d'escriure aquest article, la Guàrdia Civil  detenia Tamara Carrasco, del CDR de Viladecans. Des d'aquí, una forta abraçada i tot el suport!


[Article publicat al diari EL 9 NOU el 13 d'abril del 2018]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris