dimarts, 22 de maig de 2018

Moltes gràcies!


Això és una incursió ràpida (i tardana) per donar-vos les gràcies. Perquè si no fóssiu ara mateix a l'altre costat de la pantalla, llegint les lletres que teclejo amb la punta dels dits, aquest blog no seria el que és i potser, fins i tot, mireu què us dic, jo tampoc ja no seria la mateixa, a aquestes alçades. 

Fa uns dies vaig rebre el 43è Premi Vila de Martorell al millor blog literari, i la notícia em va fer molt contenta. No m'ho imaginava pas quan vaig obrir aquesta pàgina, que una bona primavera un jurat decidiria premiar-me i que acabaria pujant dalt d'un escenari amb molta llum i molta gent aplaudint-me i fotografiant-me. I us prometo que si mai m'ho haguessin predit m'hauria costat molt de creure. Però tampoc m'imaginava que hi penjaria tants escrits ni que el blog tindria les visites que té avui.


La vida és una broma va néixer una primavera de fa quatre anys, quan la meva filla gran tenia pocs mesos i sempre era amb mi. D'aquella època en recordo, sobretot, la llum de primera hora de la tarda, al menjador de casa. Ella dormia al bressol i jo escrivia a la taula de fusta. I així durant molts migdies, i moltes tardes, i moltes nits.

Al principi d'aquesta aventura, la sensació era una mica com allò dels missatges llançats al mar dins d'ampolles de vidre: no sabia si mai ningú els trobaria ni si serien capaços de provocar res a qui els llegís. Em sembla que no tenia massa clar què volia escriure, en realitat, però sentia ganes d'expressar-me d'una manera lliure o, com a mínim, d'intentar atrevir-m'hi.

Mica en mica, el projecte (que volia que fos personal, periodístic, literari i feminista) va anar creixent i des d'aleshores crec que només m'ha regalat sorpreses bones. O boníssimes.

I amb el temps he descobert, a més, que dins d'aquest mar estrany que són les xarxes hi ha persones que de tant en tant destapeu les ampolles que hi llanço en forma d'articles o d'històries. A totes vosaltres, moltes gràcies, de debò. És una sort i un plaer saber-vos a l'altra banda d'aquest ordinador.


PD. Escriure et fa feliç, em va comentar just ahir una companya, en un missatge, abans d'anar a dormir. I és ben bé així.


dimecres, 9 de maig de 2018

Molt soroll per uns mugrons



L’estiu passat un socorrista de les piscines de Ca l’Arenys, a l’Ametlla del Vallès, va fer venir la Policia Local a la instal·lació perquè dues usuàries prenien el sol sense la part de dalt del biquini. La policia, al seu torn, va alertar les banyistes que si no es cobrien els pits tal com marcava la normativa avisaria els Mossos i que s’exposaven a un delicte d’alteració a l’ordre públic i resistència a l’autoritat. Els agents van advertir-les que els podia caure una multa de fins a 600 euros a cadascuna i que fins i tot podien quedar retingudes a la comissaria de Granollers. Finalment, les dones es van tapar però, per sort, van voler que la història no acabés aquí (com passa amb tantes altres) i no van callar.

Els fets van aparèixer en diversos mitjans i elles mateixes van entrar una instància a l’ajuntament perquè canviés el reglament, que consideren “anacrònic i discriminatori”. Just fa unes setmanes el consistori —assessorat per l’Observatori d’Igualtat de Gènere de la Generalitat— els va donar una resposta: organitzaria una consulta entre les usuàries de les piscines municipals (Ca l’Arenys i Can Camp) per saber si preferien que s’hi tolerés el topless o si s’estimaven més que no. L'última notícia, però, és que la consulta es farà per internet i que serà oberta a totes les dones majors de 16 anys empadronades al poble.

D’entrada, aquesta solució sembla força innecessària. Com ja han declarat les dues afectades, del que es tracta és de reconèixer un dret, i en cap cas d’orquestrar tot un muntatge per polemitzar sobre com hem d’anar vestides les dones quan ens volem banyar. L’escriptora Bel Olid ho explica molt bé en un article que s’ha fet viral i on també presenta la campanya Mugrons lliures (seguiu-les per Twitter a @Mugronslliures).

Hi ha homes que es banyen amb eslip, i n’hi ha que porten banyadors que els arriben per sota el genoll o bé pantalonets que amb prou feines els tapen les cuixes. També hi ha homes que tot d’una els ha vingut de gust depilar-se les cames, o les aixelles o els engonals, o les tres coses a la vegada. I n’hi ha que es banyen ben peluts. Facin el que facin amb els seus pèls i portin el banyador que portin, però, ningú no els jutja quan prenen el sol. No se’ls tracta de bruts, ni de poc feministes, ni de provocadors, ni de res de res. Són ben lliures d’anar com vulguin.  

Però amb les dones la cosa canvia, ja ho sabem. Per començar hi ha normatives com aquestes, on es permet que els banyistes ensenyin el tòrax però es prohibeix fer-ho a les dones. És curiós, tenint en compte que es tracta de la mateixa part del cos, i que hi ha senyors amb els pits més grossos que moltes senyores. Però hi ha uns mugrons que molesten i n’hi ha uns que no.

La consulta ametllatana fa allò tan habitual de posar el focus i el debat en com han d’anar vestides les dones, però no els homes, i segueix el joc a un sistema molt acostumat a criminalitzar el cos femení. A tractar-lo com si fos un problema i com si calgués negociar-ne la seva exposició en públic per por d’ofendre. Hauria estat molt més encertat emetre un mea culpa, demanar disculpes i rectificar una normativa que penalitza les dones per fer exactament el mateix que sí que poden fer els homes. Sense que això es traduís, esclar, en cap mena d’obligació per a qui preferís anar amb la part de dalt del banyador (seria com no haver entès res de res, si no).

En lloc d’organitzar consultes per discutir quants centímetres de pell podem ensenyar aquest estiu a les piscines d’aquí i d’allà, seria (molt) bo dedicar totes aquestes energies a avançar justament en la direcció contrària: la igualtat de gènere. Que després, amb sentències com la de la Manada, ens posem de seguida les mans al cap, però potser cal preguntar-nos què podem fer, en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana, perquè les dones ens puguem moure amb la mateixa llibertat que els homes: tant de nit com de dia, tant en festes populars com a la gespa d’una piscina.