dimarts, 22 de maig de 2018

Moltes gràcies!


Això és una incursió ràpida (i tardana) per donar-vos les gràcies. Perquè si no fóssiu ara mateix a l'altre costat de la pantalla, llegint les lletres que teclejo amb la punta dels dits, aquest blog no seria el que és i potser, fins i tot, mireu què us dic, jo tampoc ja no seria la mateixa, a aquestes alçades. 

Fa uns dies vaig rebre el 43è Premi Vila de Martorell al millor blog literari, i la notícia em va fer molt contenta. No m'ho imaginava pas quan vaig obrir aquesta pàgina, que una bona primavera un jurat decidiria premiar-me i que acabaria pujant dalt d'un escenari amb molta llum i molta gent aplaudint-me i fotografiant-me. I us prometo que si mai m'ho haguessin predit m'hauria costat molt de creure. Però tampoc m'imaginava que hi penjaria tants escrits ni que el blog tindria les visites que té avui.


La vida és una broma va néixer una primavera de fa quatre anys, quan la meva filla gran tenia pocs mesos i sempre era amb mi. D'aquella època en recordo, sobretot, la llum de primera hora de la tarda, al menjador de casa. Ella dormia al bressol i jo escrivia a la taula de fusta. I així durant molts migdies, i moltes tardes, i moltes nits.

Al principi d'aquesta aventura, la sensació era una mica com allò dels missatges llançats al mar dins d'ampolles de vidre: no sabia si mai ningú els trobaria ni si serien capaços de provocar res a qui els llegís. Em sembla que no tenia massa clar què volia escriure, en realitat, però sentia ganes d'expressar-me d'una manera lliure o, com a mínim, d'intentar atrevir-m'hi.

Mica en mica, el projecte (que volia que fos personal, periodístic, literari i feminista) va anar creixent i des d'aleshores crec que només m'ha regalat sorpreses bones. O boníssimes.

I amb el temps he descobert, a més, que dins d'aquest mar estrany que són les xarxes hi ha persones que de tant en tant destapeu les ampolles que hi llanço en forma d'articles o d'històries. A totes vosaltres, moltes gràcies, de debò. És una sort i un plaer saber-vos a l'altra banda d'aquest ordinador.


PD. Escriure et fa feliç, em va comentar just ahir una companya, en un missatge, abans d'anar a dormir. I és ben bé així.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris