dijous, 27 de setembre de 2018

Paula Bonet i la gosadia d'anomenar-nos


Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House), de Paula Bonet, és un llibre preciós. Llibre-objecte, de fet. O llibre-joia, com va dir la periodista Agnès Marquès a la presentació de fa uns dies, a Barcelona. És un llibre que parla des de les entranyes de la mort d’una filla que no va arribar a néixer, i del dolor i del dol i d’un (brutal) sentiment de pèrdua. Però també és un llibre que parla d’ovaris, de regles, de sang, de nàusees, de pits que s’inflen i que fan mal. És un testimoni que desafia la por i la culpa amb què la història ha tenyit els avortaments espontanis fins a reduir-los a una mena d’anècdota misteriosa (i fosca, molt fosca) que no s’esmenta, que no es comenta... Com si així, no dient-ne res, s’esfumés per sempre.

Bonet narra l’experiència dels seus dos embarassos i els seus dos avortaments amb un to cru, a voltes salvatge, fent pinzellades literàries en un dietari prenyat de silencis i records. I el publica acompanyat d’un animalari il·lustrat sobre la família dels rosegadors: un conte que va crear per a la seva filla, a qui deia ratona, o ratolina.

A l’acte de presentació la pintora admetia que més que comentar la pèrdua dels seus embarassos tenia ganes de fer altres coses, però que si havia decidit parir aquest llibre era per compromís social, sobretot amb les dones. I és que cadascuna de les poques paraules del seu diari traspua feminisme i, per tant, voluntat de justícia. “Som unes desconegudes per a nosaltres mateixes”, diu l’autora, i té raó. La desinformació i els tabús ancestrals encara pesen sobre els avortaments, sí, però també sobre la menopausa, la menstruació, el part, el postpart, els orgasmes, la masturbació, l’endometriosi, la fertilitat... Fa poc, una imatge sobre l’anatomia del cos femení causava sorpresa a les xarxes, perquè a l’escola només n’havíem vist el model masculí i resulta que al tors, les humanes, en lloc de músculs plans i de color rosa hi tenim una mena de cercles blancs que semblen pètals de flor. Portem tota la vida emmirallant-nos en un prototip-enganyifa. I ni ho sabíem, la majoria.


Enmig d’un dol que no ha acabat i que no sap si acabarà, Bonet ha fet una esquerda en aquest motlle prefabricat amb què sortim encotillades de sèrie. Perquè no només ha obert el debat i ha situat els avortaments al ventre del discurs públic, sinó que ens ha convidat a construir una nova realitat on siguem nosaltres, i mai més les altres. On trobem paraules per explicar tot el que ens passa. On ens atrevim a anomenar-nos.

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión reivindica el dret a poder viure un dol que no és permès i a compartir una experiència que no és pas rara ni marginal, sinó femenina i, per tant, universal. Però a més d’haver aixecat la catifa als avortaments espontanis, l’autora també ha posat llum sobre les maternitats (plural ampli) i sobre la seva invisibilitat en la literatura i les arts. On són les dones que reflexionen sobre el desig o el no-desig de ser mares? On són les dones que expliquen com és la cerca d’un embaràs? On són les que confessen què senten, quan estan embarassades? On són les que perden el nadó que esperaven? On són les que revelen com és el seu postpart o la seva criança? On són, en definitiva, les veus que parlen de la maternitat? Són veus que costen de trobar, perquè han estat o bé difuminades o bé arraconades, que a la pràctica vol dir que no ens han arribat. Potser és hora de recuperar-les... O, com fa Bonet, d’acompanyar-les amb una obra que vessa coratge (i dissidència) per cadascuna de les seves pàgines.

Moltes gràcies, Paula, per tanta veritat.


[Article publicat a La Llança el 21 de setembre de 2018]

dimarts, 18 de setembre de 2018

La veu de l’experiència o dels de sempre?



Fa un mes, la fotografia d’un fòrum sobre la lactància materna on hi parlaven set conferenciants homes i cap dona va donar la volta a les xarxes socials. De conferències on no s’hi conviden dones n’hi ha moltes, però aquesta, que es feia a Ciutat de Mèxic en el marc de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, tenia la particularitat de tractar sobre un aspecte propi del cos de les femelles i era, per tant, una mostra paradigmàtica de fins a quin punt s’arriben a menystenir (i a silenciar) els sabers femenins davant dels masculins. O dit d’una altra manera, de com sempre es dóna més protagonisme als homes que a les dones, fins i tot quan elles poden aportar més coneixements i experiència sobre un tema.

Qui pensi que Mèxic queda molt lluny, i que aquí tot són flors i violes, només cal que faci un cop d’ull a la feina de col·lectius com On Són Les Dones, que denuncia  públicament que a les seccions d’opinió dels mitjans tan sols hi apareix, de mitjana, una dona per cada quatre homes. Alhora, també és interessant fixar-se en com ens comuniquem, homes i dones, en espais de diàleg (tertúlies, reunions, assemblees... o fins i tot en converses de Twitter). En qui acostuma a xerrar més estona. En qui interromp, trepitja o alliçona, i a qui ho fa. En qui fa servir un to de veu més agressiu o en qui, en canvi, s’expressa amb un to més respectuós i suau.

Tot plegat no és cap ximpleria, sinó que va molt més enllà i és revelador de com ens hem socialitzat i de com hem construït l’autoritat. Perquè, quins són els processos que ens han portat a no escoltar les dones, a no percebre allò que diuen o pensen com a quelcom important? Com hem après a menystenir la seva veu?

A La veu i el poder de les dones (Arcàdia, 2017) la intel·lectual britànica Mary Beard aprofundeix en la relació “culturalment incòmoda” que hi ha entre la veu de les dones i l’esfera pública. Si ens remuntem als inicis de la història d’Occident trobem una separació radical entre dones i poder i, a més, descobrim que la capacitat de parlar en públic i l’oratòria eren habilitats i pràctiques exclusives que definien la masculinitat com a gènere.  


Tenim assumit que una veu que diu coses serioses, una veu de l’experiència, ha de ser una veu greu, profunda: una veu d’home (d’una determinat “model” d’home, de fet). No és pas casual que polítiques com Margaret Tatcher, seguint els consells dels seus assessors, fessin classes per corregir el seu so agut. “Al llarg de tota la literatura clàssica trobem que s’insisteix en l’autoritat de la veu greu i masculina”, explica l’escriptora, que també presenta exemples de com la nostra tradició literària s’ha burlat (i es burla encara) dels tons aguts i nasals de moltes veus femenines i ridiculitza el fet que una dona gosi prendre la paraula davant d’un auditori.

El problema rau, segons Beard, en l’estructura de poder existent, que ha estat codificada com a masculina i en la qual les dones (o qualsevol persona que no encaixi en el patró de masculinitat hegemònica) sempre ens sentirem forasteres, perquè simplement no se’ns hi ha contemplat. És per això que moltes altres polítiques o dones amb “amb poder” han optat, també, per anar vestides amb vestits jaqueta, portar els cabells molt curts o gesticular d’una determinada manera. Es tracta, només, de petites estratègies (totalment comprensibles) per intentar no desentonar i aconseguir que se les prengui seriosament, ni que sigui a canvi de passar desapercebudes i no cridar l’atenció.

La veu i el poder de les dones ens anima a replantejar-nos un tauler trampós: i és que només capbussant-nos en els fonaments de la nostra història —i per tant també en els de la nostra oratòria— podrem construir unes noves regles del joc. “Cal redefinir el poder, no pas les dones”, sentencia Beard en aquest llibre il·luminador. Doncs això.


[Article publicat a EL 9 NOU el 16 de setembre de 2018]

divendres, 14 de setembre de 2018

Trair-se



En una de les delicioses pàgines d’Una cambra pròpia, Virgina Woolf explica que fins l’any 1918 havia treballat en algunes de les poques feines que li eren permeses com a dona: havia fet petits encàrrecs per a diaris, on parlava de bodes o d’exposicions que no li interessaven; llegit històries a senyores grans; fet flors artificials o ensenyat l’alfabet en escoles d’infants. D’aquella època en recorda, sobretot, la sensació d’estar fent una tasca que no tenia cap ganes de fer, que no trobava gens estimulant i a la qual no volia invertir la seves estones ni la seva energia ni el seu talent. Woolf diu que sentia com s’anava pansint, de mica en mica, i que tenia la sensació, horrorosa!, que també se li pansia l’ànima, durant aquell temps.

Tot i que de les seves vivències ja en fa un segle, els sentiments que descriu són, diria, el pa de cada dia de moltíssima gent. Dedicar-nos professionalment al que ens agrada no és gens fàcil, no cal que ens enganyem. Ni tampoc cal que caiem al parany preferit d’aquest sistema on tot es compra i es ven: aquest que ens fa creure que si no aconseguim guanyar un sou fent el que voldríem és perquè no ens hi hem esforçat prou i perquè ens calen dosis d’aquesta moda (hipòcrita) de l’emprenedoria. Tot i això, suposo que el camí més savi (un cop hem assumit que en aquesta societat ens cal tenir un jornal per poder menjar i dormir i tal) és el que ens apropa, tant com pot, a un projecte de vida que ens connecta amb allò que som i volem ser, encara que això impliqui fer malabarismes, massa vegades.

Perquè per més que tu i jo, que nosaltres i vosaltres, que ella i ell, que tots i totes, vaja, siguem diferents, segur que tenim el desig comú d’intentar que tot plegat valgui la pena, com canta Txarango en una cançó que s’enganxa amb una insistència sospitosament estranya. I perquè la valgui, ens cal una vida que tingui sentit. O, més ben dit: que en tingui per a nosaltres. Que sigui una raó de ser, un perquè que ens convenci i que retrobem un cop i un altre, com una essència irrenunciable. La nostra essència, potser.

Hi ha dies, que la boira ho amara tot. Dies que no tenim temps per pensar-nos, ni per cuidar-nos ni per ser. Dies que, com li passava a Woolf, sentim que se’ns apaga l’ànima, que la llumeta es fon. Potser ens passa a la feina, això. Però potser també en relacions que no funcionen o en rutines encarcarades que ens avorreixen fins a marejar-nos. Potser ens passa, de fet, cada cop que sense ni saber-ho renunciem a allò que ens agradaria ser.

Al llibre-revelació del meu estiu, Permagel (Club Editor, 2017), l’escriptora Eva Baltasar escriu: “Als vint-i-tres creus que ja és tard per a tot. No és fins als quaranta que t’adones que encara ets a temps, si no de tot, almenys de tot el que importa. Al capdavall, t’has passat més d’una dècada dedicada a aprendre què importa”. Suposo que deu anar per aquí, la cosa. I que del que es tracta és, en definitiva, d’intentar no trair-se de cap de les mil i una maneres possibles. Perquè quan l’ànima es fa petita la vida es torna més grisa i molt menys bonica. Però quan ens atrevim a seguir-la, la llum esclata —disseminada en partícules gairebé imperceptibles— en tot allò que fem i diem, que és, ara ja sí, allò en què creiem.






[Article publicat a EL 9 NOU el 5 d'octubre de 2018]

dimecres, 12 de setembre de 2018

Maternitats en primera persona



“Una feminista és qualsevol dona que diu la veritat sobre la seva vida”, va escriure Virgina Woolf, en un dels seus espurneigs de lucidesa, ja fa una pila d’anys. I com ens costa, encara ara, tenir el valor de dir aquestes veritats en veu alta i de desemmascarar les mentides que pesen sobre les nostres experiències i les nostres expectatives vitals. Perquè contradir allò que sempre s’ha donat per bo és incòmode i complicat.

Per sort, la literatura és plena d’autores que han desafiat la veritat establerta, tot explicant com era la seva vida en realitat i compartint les seves vivències, per més que no encaixessin amb cap ideal social. Perquè allò personal és polític, que va dir Kate Millett. I encara que la cultura tendeixi a marginar les veus que no quadren amb allò que es considera important, aquestes veus hi són. I ens cal cercar-les, de vegades entre la polseguera de l’oblit que ens les amaga, i escoltar-les. Perquè trobar aquestes veus és una manera de retrobar-nos a nosaltres mateixes en un món ple d’històries on les històries de les dones no hi són.

Un dels temes oblidats en la literatura ha estat (i és, encara) la maternitat: una experiència salvatge i transformadora que, en canvi, els llibres (i la societat) sempre han ignorat o tractat com una qüestió banal. Aquest silenci ha servit per reforçar tot l’arsenal de tòpics, fal·làcies i idees preconcebudes que embolcallen l’experiència maternal, per més que això faci que moltes dones se sentin més soles i insegures quan descobreixen que allò que els passa a elles, quan són mares o ho intenten, no té res a veure amb allò que pensaven que els passaria. I és que el desajust entre la realitat i les expectatives és, a voltes, gegant.

Justament per això, i per contribuir a “desentranyar” la maternitat , l’escriptora Jane Lazarre va escriure El nudo materno, publicat originalment el 1976 i que l’editorial Las afueras ha recuperat en una meravellosa edició en castellà. En aquest llibre Lazarre narra, en un exercici d’honestedat que emociona, com van ser els primers anys de la seva vida després d’haver parit el seu fill Benjamin. Amb una profunda valentia, l’autora desgrana els sentiments contraposats que l’envaïen, de vegades, i l’ambivalència entre l’amor incondicional que sentia pel seu nadó, a qui estimava amb bogeria, i la recerca constant d’una identitat que sentia perduda i que trobava a faltar.

Lazarre aprofundeix, sense vergonya, en la frustració que li suposava no poder-se dedicar a l’escriptura durant aquell temps que a ella li semblava que no acabaria mai. També recorda la soledat de les llargues tardes d’hivern, passejant pels parcs plens de criatures o tancada a casa perquè feia massa fred. Les nits sense dormir, els dolors del part, el postpart, la llet que li vessava dels pits i que li amarava la camisa, els bolquers que canviava tantes i tantes vegades cada dia...  I alhora, els instants d’absoluta felicitat al costat de la seva criatura i la sensació que el seu amor per ella creixia fins a nivells infinits.

El que més enamora d’aquesta obra imprescindible i preciosa és la seva voluntat d’estendre la mà. El nudo materno és, des de la primera pàgina a l’última, un no-estàs-sola escrit en majúscules i un exemple de sororitat portat a la pràctica fins al final. Una lectura que desfà, amb coratge i delicadesa, molts dels silencis que encara envolten les nostres maternitats. Amb el seu testimoni, Lazarre aporta coneixement i saviesa a una experiència tan intensa com agitadora i que, entre totes, ens hauríem d’atrevir a explicar en primera persona, com fa l’escriptora.



[Article publicat a El Periódico el 2 de setembre de 2018]

diumenge, 2 de setembre de 2018

La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)


Hi ha llibres que ens toquen una mica, i n’hi ha que ens toquen molt. I n’hi ha, també, que ens toquen tant que directament se’ns queden a dintre, com una finestreta de pensament que durem incorporada qui sap si per sempre, però com a mínim durant força temps. Quan un llibre ens sacseja i ens remou fins al punt que ens el cruspim d’una sola tirada sovint sentim ganes de compartir la nostra revelació, de fer-la arribar a més gent, d’escampar-la en un acte íntim de justícia literària.  

Adrienne Rich (Baltimore, 1929 - Santa Cruz, 2012) era una poeta i intel·lectual nord-americana, referent del feminisme i autora – entre moltes altres- de l’obra mestra Of Woman Born: motherhood as experience and institution. Aquest assaig, publicat al 1986, no només és absolutament vigent, sinó que les idees que defensa segueixen sent, per desgràcia, encara revolucionàries.

Convençuda que “quan una dona diu la veritat sobre ella, està creant la possibilitat de més veritat al seu voltant”, Rich fa d’allò personal un acte polític i, amb aquesta obra gosa parlar en veu alta de la seva experiència com a dona que ha estat mare per aportar una mica de llum sobre un tema tan poc estudiat i amb tants pocs referents (reals, sincers, de mares) com el de la maternitat. “Sabem més coses de l’aire que respirem, dels mars pels quals viatgem, que sobre la naturalesa i el significat de la maternitat”, escriu. 

La seva principal obsessió és deixar clara la diferència que hi ha entre la maternitat entesa com la relació d’una dona amb les seves criatures del que ella defineix com la “institució” de la  maternitat. Segons ella, la maternitat com a institució és fruit d’un sistema  que històricament ha dominat les dones i els seus cossos per servir els  interessos dels homes. Aquesta maternitat es basa en l’assumpció que una mare és una persona sense més identitat que aquesta i que es caracteritza per un conjunt de qualitats que se li pressuposen innates, com són la paciència, el sacrifici o l’obligació de realitzar-se únicament a través de la cura dels altres. Alhora, segons aquesta mateixa institució, el destí ineludible de tota dona és, justament, el de ser mare.

Mare de tres fills, la poeta recorda que quan els seus nens eren petits sovint vivia en pell pròpia (i en silenci) el conflicte entre la maternitat i la individualitat;  la maternitat i la creativitat, la maternitat i la llibertat. Sola a casa tot el dia amb les criatures, com la immensa majoria de dones de la seva generació, aviat va entendre que les seves aspiracions com a  escriptora eren “una mena de luxe, una peculiaritat meva”, i que la possibilitat d’una cambra pròpia era, senzillament, utòpica.  També recorda que quan la gent li preguntava per què no parlava dels seus fills en els seus poemes responia que la poesia era el lloc on podia viure com a mare de ningú, on existia per ella mateixa.  


En un text que podria ser escrit avui, Rich critica que la feina que fan les dones que tenen cura de criatures no sigui considerada un treball seriós, i que es pressuposi que actuen mogudes per la seva capacitat “innata” de cuidar i estimar sense mesura.  D’aquesta manera, és altre cop la institució de la maternitat (i la seva ideologia) qui fa que  la responsabilitat de la criança recaigui sobre elles, mentre que els n’eximeix a ells. “Quan un home assumeix les seves responsabilitats sembla que se l’hagi d’aplaudir o considerar especial”, lamenta Rich, ja aleshores.

I encara una altra gerra de veritats: “Sempre hi ha hagut una intensa por davant la possibilitat que les dones poguéssim tenir l’ultima paraula sobre com volem utilitzar els nostres cossos”. Rich parla de l’avortament, sí, però també dels parts i dels tabús històrics (la menstruació, la sexualitat, la no-maternitat...) amb què hem hagut de créixer. Quan va aparèixer la píndola anticonceptiva aviat va adonar-se que més que apoderar les dones i permetre’ls explorar  la seva sexualitat, l’invent es va limitar a possibilitar que tinguessin més relacions sexuals (amb homes), però sempre d’acord amb les expectatives d’ells. I és que els nostres cossos sempre s’han hagut d’emmotllar als desitjos i les necessitats dels homes. És per això que més que parlar d’un alliberament sexual femení real, Rich fa incís en la lluita per una autèntica autonomia de la sexualitat de les dones.

Ja al 1986, l’autora llança un missatge que hauríem de recuperar: cal que les dones reposseïm els nostres cossos, que són font de poder i coneixement. Cal que ens els fem nostres, que hi reconnectem. “Una dona que té respecte i estima pel seu cos, que no el veu com a brut o com a objecte sexual, transmetrà a la seva filla que un cos de dona és un lloc sa i bonic on viure”, afirma, tot i ser conscient de com n’és de difícil aconseguir això en un sistema que persistentment ha alienat les dones de les seva pròpia fisiologia. Però hi insisteix: “Com a filles necessitem mares que desitgin la seva pròpia llibertat i també la nostra”, perquè “la cosa més important que una dona per fer per una altra és il·luminar i expandir la percepció de les seves possibilitats”.

Of Woman Born és un llibre imprescindible. Valent. Revolucionari, encara avui. I és una llàstima, això sí, no tenir-ne cap edició en català i que la versió en castellà (Nacemos de mujer, Ediciones Cátedra) estigui fora de catàleg. Tant de bo alguna de les editorials de casa nostra s’atreveixi a publicar-lo. Reivindiquem Adrienne Rich com es mereix, va, i incorporem la seva mirada a la nostra. De falta, ens en fa.


[Article publicat al diari Ara el 8 de juny de 2017]