dimarts, 18 de setembre de 2018

La veu de l’experiència o dels de sempre?



Fa un mes, la fotografia d’un fòrum sobre la lactància materna on hi parlaven set conferenciants homes i cap dona va donar la volta a les xarxes socials. De conferències on no s’hi conviden dones n’hi ha moltes, però aquesta, que es feia a Ciutat de Mèxic en el marc de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, tenia la particularitat de tractar sobre un aspecte propi del cos de les femelles i era, per tant, una mostra paradigmàtica de fins a quin punt s’arriben a menystenir (i a silenciar) els sabers femenins davant dels masculins. O dit d’una altra manera, de com sempre es dóna més protagonisme als homes que a les dones, fins i tot quan elles poden aportar més coneixements i experiència sobre un tema.

Qui pensi que Mèxic queda molt lluny, i que aquí tot són flors i violes, només cal que faci un cop d’ull a la feina de col·lectius com On Són Les Dones, que denuncia  públicament que a les seccions d’opinió dels mitjans tan sols hi apareix, de mitjana, una dona per cada quatre homes. Alhora, també és interessant fixar-se en com ens comuniquem, homes i dones, en espais de diàleg (tertúlies, reunions, assemblees... o fins i tot en converses de Twitter). En qui acostuma a xerrar més estona. En qui interromp, trepitja o alliçona, i a qui ho fa. En qui fa servir un to de veu més agressiu o en qui, en canvi, s’expressa amb un to més respectuós i suau.

Tot plegat no és cap ximpleria, sinó que va molt més enllà i és revelador de com ens hem socialitzat i de com hem construït l’autoritat. Perquè, quins són els processos que ens han portat a no escoltar les dones, a no percebre allò que diuen o pensen com a quelcom important? Com hem après a menystenir la seva veu?

A La veu i el poder de les dones (Arcàdia, 2017) la intel·lectual britànica Mary Beard aprofundeix en la relació “culturalment incòmoda” que hi ha entre la veu de les dones i l’esfera pública. Si ens remuntem als inicis de la història d’Occident trobem una separació radical entre dones i poder i, a més, descobrim que la capacitat de parlar en públic i l’oratòria eren habilitats i pràctiques exclusives que definien la masculinitat com a gènere.  


Tenim assumit que una veu que diu coses serioses, una veu de l’experiència, ha de ser una veu greu, profunda: una veu d’home (d’una determinat “model” d’home, de fet). No és pas casual que polítiques com Margaret Tatcher, seguint els consells dels seus assessors, fessin classes per corregir el seu so agut. “Al llarg de tota la literatura clàssica trobem que s’insisteix en l’autoritat de la veu greu i masculina”, explica l’escriptora, que també presenta exemples de com la nostra tradició literària s’ha burlat (i es burla encara) dels tons aguts i nasals de moltes veus femenines i ridiculitza el fet que una dona gosi prendre la paraula davant d’un auditori.

El problema rau, segons Beard, en l’estructura de poder existent, que ha estat codificada com a masculina i en la qual les dones (o qualsevol persona que no encaixi en el patró de masculinitat hegemònica) sempre ens sentirem forasteres, perquè simplement no se’ns hi ha contemplat. És per això que moltes altres polítiques o dones amb “amb poder” han optat, també, per anar vestides amb vestits jaqueta, portar els cabells molt curts o gesticular d’una determinada manera. Es tracta, només, de petites estratègies (totalment comprensibles) per intentar no desentonar i aconseguir que se les prengui seriosament, ni que sigui a canvi de passar desapercebudes i no cridar l’atenció.

La veu i el poder de les dones ens anima a replantejar-nos un tauler trampós: i és que només capbussant-nos en els fonaments de la nostra història —i per tant també en els de la nostra oratòria— podrem construir unes noves regles del joc. “Cal redefinir el poder, no pas les dones”, sentencia Beard en aquest llibre il·luminador. Doncs això.


[Article publicat a EL 9 NOU el 16 de setembre de 2018]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris