dimecres, 12 de setembre de 2018

Maternitats en primera persona



“Una feminista és qualsevol dona que diu la veritat sobre la seva vida”, va escriure Virgina Woolf, en un dels seus espurneigs de lucidesa, ja fa una pila d’anys. I com ens costa, encara ara, tenir el valor de dir aquestes veritats en veu alta i de desemmascarar les mentides que pesen sobre les nostres experiències i les nostres expectatives vitals. Perquè contradir allò que sempre s’ha donat per bo és incòmode i complicat.

Per sort, la literatura és plena d’autores que han desafiat la veritat establerta, tot explicant com era la seva vida en realitat i compartint les seves vivències, per més que no encaixessin amb cap ideal social. Perquè allò personal és polític, que va dir Kate Millett. I encara que la cultura tendeixi a marginar les veus que no quadren amb allò que es considera important, aquestes veus hi són. I ens cal cercar-les, de vegades entre la polseguera de l’oblit que ens les amaga, i escoltar-les. Perquè trobar aquestes veus és una manera de retrobar-nos a nosaltres mateixes en un món ple d’històries on les històries de les dones no hi són.

Un dels temes oblidats en la literatura ha estat (i és, encara) la maternitat: una experiència salvatge i transformadora que, en canvi, els llibres (i la societat) sempre han ignorat o tractat com una qüestió banal. Aquest silenci ha servit per reforçar tot l’arsenal de tòpics, fal·làcies i idees preconcebudes que embolcallen l’experiència maternal, per més que això faci que moltes dones se sentin més soles i insegures quan descobreixen que allò que els passa a elles, quan són mares o ho intenten, no té res a veure amb allò que pensaven que els passaria. I és que el desajust entre la realitat i les expectatives és, a voltes, gegant.

Justament per això, i per contribuir a “desentranyar” la maternitat , l’escriptora Jane Lazarre va escriure El nudo materno, publicat originalment el 1976 i que l’editorial Las afueras ha recuperat en una meravellosa edició en castellà. En aquest llibre Lazarre narra, en un exercici d’honestedat que emociona, com van ser els primers anys de la seva vida després d’haver parit el seu fill Benjamin. Amb una profunda valentia, l’autora desgrana els sentiments contraposats que l’envaïen, de vegades, i l’ambivalència entre l’amor incondicional que sentia pel seu nadó, a qui estimava amb bogeria, i la recerca constant d’una identitat que sentia perduda i que trobava a faltar.

Lazarre aprofundeix, sense vergonya, en la frustració que li suposava no poder-se dedicar a l’escriptura durant aquell temps que a ella li semblava que no acabaria mai. També recorda la soledat de les llargues tardes d’hivern, passejant pels parcs plens de criatures o tancada a casa perquè feia massa fred. Les nits sense dormir, els dolors del part, el postpart, la llet que li vessava dels pits i que li amarava la camisa, els bolquers que canviava tantes i tantes vegades cada dia...  I alhora, els instants d’absoluta felicitat al costat de la seva criatura i la sensació que el seu amor per ella creixia fins a nivells infinits.

El que més enamora d’aquesta obra imprescindible i preciosa és la seva voluntat d’estendre la mà. El nudo materno és, des de la primera pàgina a l’última, un no-estàs-sola escrit en majúscules i un exemple de sororitat portat a la pràctica fins al final. Una lectura que desfà, amb coratge i delicadesa, molts dels silencis que encara envolten les nostres maternitats. Amb el seu testimoni, Lazarre aporta coneixement i saviesa a una experiència tan intensa com agitadora i que, entre totes, ens hauríem d’atrevir a explicar en primera persona, com fa l’escriptora.



[Article publicat a El Periódico el 2 de setembre de 2018]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris