dijous, 27 de setembre de 2018

Paula Bonet i la gosadia d'anomenar-nos


Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House), de Paula Bonet, és un llibre preciós. Llibre-objecte, de fet. O llibre-joia, com va dir la periodista Agnès Marquès a la presentació de fa uns dies, a Barcelona. És un llibre que parla des de les entranyes de la mort d’una filla que no va arribar a néixer, i del dolor i del dol i d’un (brutal) sentiment de pèrdua. Però també és un llibre que parla d’ovaris, de regles, de sang, de nàusees, de pits que s’inflen i que fan mal. És un testimoni que desafia la por i la culpa amb què la història ha tenyit els avortaments espontanis fins a reduir-los a una mena d’anècdota misteriosa (i fosca, molt fosca) que no s’esmenta, que no es comenta... Com si així, no dient-ne res, s’esfumés per sempre.

Bonet narra l’experiència dels seus dos embarassos i els seus dos avortaments amb un to cru, a voltes salvatge, fent pinzellades literàries en un dietari prenyat de silencis i records. I el publica acompanyat d’un animalari il·lustrat sobre la família dels rosegadors: un conte que va crear per a la seva filla, a qui deia ratona, o ratolina.

A l’acte de presentació la pintora admetia que més que comentar la pèrdua dels seus embarassos tenia ganes de fer altres coses, però que si havia decidit parir aquest llibre era per compromís social, sobretot amb les dones. I és que cadascuna de les poques paraules del seu diari traspua feminisme i, per tant, voluntat de justícia. “Som unes desconegudes per a nosaltres mateixes”, diu l’autora, i té raó. La desinformació i els tabús ancestrals encara pesen sobre els avortaments, sí, però també sobre la menopausa, la menstruació, el part, el postpart, els orgasmes, la masturbació, l’endometriosi, la fertilitat... Fa poc, una imatge sobre l’anatomia del cos femení causava sorpresa a les xarxes, perquè a l’escola només n’havíem vist el model masculí i resulta que al tors, les humanes, en lloc de músculs plans i de color rosa hi tenim una mena de cercles blancs que semblen pètals de flor. Portem tota la vida emmirallant-nos en un prototip-enganyifa. I ni ho sabíem, la majoria.


Enmig d’un dol que no ha acabat i que no sap si acabarà, Bonet ha fet una esquerda en aquest motlle prefabricat amb què sortim encotillades de sèrie. Perquè no només ha obert el debat i ha situat els avortaments al ventre del discurs públic, sinó que ens ha convidat a construir una nova realitat on siguem nosaltres, i mai més les altres. On trobem paraules per explicar tot el que ens passa. On ens atrevim a anomenar-nos.

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión reivindica el dret a poder viure un dol que no és permès i a compartir una experiència que no és pas rara ni marginal, sinó femenina i, per tant, universal. Però a més d’haver aixecat la catifa als avortaments espontanis, l’autora també ha posat llum sobre les maternitats (plural ampli) i sobre la seva invisibilitat en la literatura i les arts. On són les dones que reflexionen sobre el desig o el no-desig de ser mares? On són les dones que expliquen com és la cerca d’un embaràs? On són les que confessen què senten, quan estan embarassades? On són les que perden el nadó que esperaven? On són les que revelen com és el seu postpart o la seva criança? On són, en definitiva, les veus que parlen de la maternitat? Són veus que costen de trobar, perquè han estat o bé difuminades o bé arraconades, que a la pràctica vol dir que no ens han arribat. Potser és hora de recuperar-les... O, com fa Bonet, d’acompanyar-les amb una obra que vessa coratge (i dissidència) per cadascuna de les seves pàgines.

Moltes gràcies, Paula, per tanta veritat.


[Article publicat a La Llança el 21 de setembre de 2018]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris