divendres, 14 de setembre de 2018

Trair-se



En una de les delicioses pàgines d’Una cambra pròpia, Virgina Woolf explica que fins l’any 1918 havia treballat en algunes de les poques feines que li eren permeses com a dona: havia fet petits encàrrecs per a diaris, on parlava de bodes o d’exposicions que no li interessaven; llegit històries a senyores grans; fet flors artificials o ensenyat l’alfabet en escoles d’infants. D’aquella època en recorda, sobretot, la sensació d’estar fent una tasca que no tenia cap ganes de fer, que no trobava gens estimulant i a la qual no volia invertir la seves estones ni la seva energia ni el seu talent. Woolf diu que sentia com s’anava pansint, de mica en mica, i que tenia la sensació, horrorosa!, que també se li pansia l’ànima, durant aquell temps.

Tot i que de les seves vivències ja en fa un segle, els sentiments que descriu són, diria, el pa de cada dia de moltíssima gent. Dedicar-nos professionalment al que ens agrada no és gens fàcil, no cal que ens enganyem. Ni tampoc cal que caiem al parany preferit d’aquest sistema on tot es compra i es ven: aquest que ens fa creure que si no aconseguim guanyar un sou fent el que voldríem és perquè no ens hi hem esforçat prou i perquè ens calen dosis d’aquesta moda (hipòcrita) de l’emprenedoria. Tot i això, suposo que el camí més savi (un cop hem assumit que en aquesta societat ens cal tenir un jornal per poder menjar i dormir i tal) és el que ens apropa, tant com pot, a un projecte de vida que ens connecta amb allò que som i volem ser, encara que això impliqui fer malabarismes, massa vegades.

Perquè per més que tu i jo, que nosaltres i vosaltres, que ella i ell, que tots i totes, vaja, siguem diferents, segur que tenim el desig comú d’intentar que tot plegat valgui la pena, com canta Txarango en una cançó que s’enganxa amb una insistència sospitosament estranya. I perquè la valgui, ens cal una vida que tingui sentit. O, més ben dit: que en tingui per a nosaltres. Que sigui una raó de ser, un perquè que ens convenci i que retrobem un cop i un altre, com una essència irrenunciable. La nostra essència, potser.

Hi ha dies, que la boira ho amara tot. Dies que no tenim temps per pensar-nos, ni per cuidar-nos ni per ser. Dies que, com li passava a Woolf, sentim que se’ns apaga l’ànima, que la llumeta es fon. Potser ens passa a la feina, això. Però potser també en relacions que no funcionen o en rutines encarcarades que ens avorreixen fins a marejar-nos. Potser ens passa, de fet, cada cop que sense ni saber-ho renunciem a allò que ens agradaria ser.

Al llibre-revelació del meu estiu, Permagel (Club Editor, 2017), l’escriptora Eva Baltasar escriu: “Als vint-i-tres creus que ja és tard per a tot. No és fins als quaranta que t’adones que encara ets a temps, si no de tot, almenys de tot el que importa. Al capdavall, t’has passat més d’una dècada dedicada a aprendre què importa”. Suposo que deu anar per aquí, la cosa. I que del que es tracta és, en definitiva, d’intentar no trair-se de cap de les mil i una maneres possibles. Perquè quan l’ànima es fa petita la vida es torna més grisa i molt menys bonica. Però quan ens atrevim a seguir-la, la llum esclata —disseminada en partícules gairebé imperceptibles— en tot allò que fem i diem, que és, ara ja sí, allò en què creiem.






[Article publicat a EL 9 NOU el 5 d'octubre de 2018]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris