diumenge, 2 de desembre de 2018

Excuses


Una truita de patates al mig de la taula. I pa amb tomàquet. I formatge. I cervesa. Tres cadires, i música de ràdio. Teniu més ganes de xerrar que de menjar, potser, però ho fareu tot a la vegada. Que estrany, trobar-vos un dimecres al vespre així, desafiant els guions més rutinaris de les setmanes fredes. Que podeu, avui? Sí. Sí. Sí. I sí, quedeu.

No heu de parlar de res en concret, de fet, i segurament aquesta és la gràcia, que podeu dir el que vulgueu. En el fons del fons del fons de la vostra cita hi planen (juganeres) les ganes de riure. Perquè riure és viure, també. I rieu.

La conversa neix sola, com sempre, i aviat us embolcalla i us fa estar còmodes. Si ara us ho preguntessin, no recordaríeu massa de què anava, la cosa. Només podríeu dir que va ser bonica, i lleugera i profunda alhora. I que us va fer sentir a la vora. 

I quin gust notar que l’estona compartida és tot un ritual d’amistat neta, com un regal que us feu! Que bé estimar-vos des de la complicitat, el respecte (vital!) i la cura. Que bé tenir-vos, vaja. I que bé ser-vos una mica cau, també.  

De postres hi ha torró de xocolata i a la ràdio hi posen una cantant desconeguda. La seva veu sona com en un segon pla de l'escena, entre rialles i dringars de gots i plats i anècdotes. Et sembla maca, la lletra. I és just aleshores quan penses que no vols que s’acabin, encara, ni la xocolata, ni la vetllada, ni la cançó. Que són tres excuses (boníssimes) per celebrar-vos. I que en vols més. Que potser en voldràs sempre més, de tot això.

I mentre la música s'enlaira cap als terrats banyats de lluna, amb la llengua desfàs la xocolata deliciosa tan a poc a poc com pots.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris