diumenge, 19 de maig de 2019

L'ara que plou



Que bé compartir cels de pluja en silenci, sense sorolls ni paraules buides ni rastres de neguits absurds (o funestos). Que bé, tenir-nos i saber-nos així, en essència, de tan a prop. Tu hi ets, jo hi sóc, i allà baix, sota la vall, el sol es pon. El vent bufa fort, i el fred se’ns enfila pell amunt, per les costelles. 

El so d’un esquellot i de les fulles, que espeteguen. Darrere les finestres il·luminades d'aquests carrers de pedra algú agafa unes setrilleres, estén unes tovalles o bada, davant del foc. La nit és tendra —i la vida ens xiuxiueja secrets, només, a nosaltres dos. 

Els núvols vessen, per fi, i les gotes ens abracen (també) els misteris: sembla el preludi d’una promesa d’aquelles que són eternes. Deixem que l’aigua ens xopi, sense moure’ns del petit pati d’herbes silvestres. Llepem la tempesta, i no hi ha pensaments ni records ni idees. Som tan sols aquest moment, tu i jo, aquest capvespre: som tan sols l’ara que plou (i ens recomença).

A dins de casa, el petit dorm.


Voldries

aturar

el

món.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris