Pàgines

diumenge, 19 de maig de 2019

L'ara que plou



Que bé compartir cels de pluja en silenci, sense sorolls ni paraules buides ni rastres de neguits absurds (o funestos). Que bé, tenir-nos i saber-nos així, en essència, de tan a prop. Tu hi ets, jo hi sóc, i allà baix, sota la vall, el sol es pon. El vent bufa fort, i el fred se’ns enfila pell amunt, per les costelles. 

El so d’un esquellot i de les fulles, que espeteguen. Darrere les finestres il·luminades d'aquests carrers de pedra algú agafa unes setrilleres, estén unes tovalles o bada, davant del foc. La nit és tendra —i la vida ens xiuxiueja secrets, només, a nosaltres dos. 

Els núvols vessen, per fi, i les gotes ens abracen (també) els misteris: sembla el preludi d’una promesa d’aquelles que són eternes. Deixem que l’aigua ens xopi, sense moure’ns del petit pati d’herbes silvestres. Llepem la tempesta, i no hi ha pensaments ni records ni idees. Som tan sols aquest moment, tu i jo, aquest capvespre: som tan sols l’ara que plou (i ens recomença).

A dins de casa, el petit dorm.


Voldries

aturar

el

món.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris